Joves kurds ballant a la vora del riu Tigris, al nord-est de Síria.

Joves kurds ballant a la vora del riu Tigris, al nord-est de Síria.

01/03/08 0:00
TW
0

El camp estava esplendorós, amb el temps de primavera que s'escampava arreu. Fins i tot s'havia cobert de verdor la terra remoguda durant l'hivern per eixamplar el camí. Però la cosa més atractiva era el blat espigat de verd i ple de flors blanques, que perfumava l'aire. Amb els grans verds es preparava el frica, un deliciós plat de temporada que es feia amb el blat cuit i, per damunt, trossos de festuc i carn o pollastre. Era la primavera passada al nord-est de Síria, allà on els pous de petroli es combinaven amb els tell, el pujol que, capa a capa, ha anat acumulant pàgines i més pàgines d'una història sense descobrir del tot. A vegades el tell era el solar on s'havien edificat unes cases o un cementiri. No era rar veure-hi uns arbres ensenyorits sobre aquell llibre sense desxifrar.

A poc a poc s'anaven dibuixant les muntanyes turques. També les iraquianes, amb el jebel Zakho, que la gent d'allà també la coneixia com a jebel Barzani, en honor al líder kurd. Aquell divendres tot l'entorn gaudia d'una extraordinària placidesa. La gent aprofitava el dia per anar fent una vida normal sense presses. Ens podríem haver aturat a prendre un te i reposar una mica, però Milad, el xofer, anava a poc a poc i això permetia captar quasi tots els detalls de la terra. Possiblement hauria estat bé -amb un poc de fantasia- pujar a un tell i gratar per intentar trobar un capet de bou sumeri o un esvelt tros de cavall assiri. Fantasia pura que, pensava, la gent d'allà ja hauria fet algun dia.

En principi, quan sortírem de Qamishle, la nostra intenció era arribar al pont d'Ain Diwar, situat a uns centenars de metres de la frontera amb Turquia. Però era divendres i de tot el terreny que anava baixant des de la carretera fins al riu Tigris estava ple de gent que feia picnic. Els joves havien instal·lat aparells per posar música a les totes, i bevien, ballaven i, algun d'agosarat, es llançava al riu. Els més grans estaven estirats ran de l'aigua. Bevien te, parlaven. A vegades restaven en silenci. El Tigris era la frontera, però ells miraven més enllà perquè tot aquell territori -amb el riu complet, les muntanyes i la gent- estava dins el seu cor. Aquest principi de març, amb les notícies que cada dia surten als diaris, com ho deuen dur? Estaria bé tornar-hi, no? I el Tigris, quins meandres deu fer?