Venedors de djambijes de Bajil

09/02/08 0:00

Baixàvem per una carretera encaixonada entre muntanyes que, fins allà on es podia, estaven plenes de marges per mantenir les terrasses de cultiu. Tot el panorama era impressionant. Enrere quedaven les cases d'Al Hajjarah, a més de dos mil metres d'altitud, amb les boires que cada horabaixa arribaven i se n'anaven tapant i destapant la visió de les edificacions de sis pisos fetes de pedra viva. La carretera era ben bona, si es tenia en compte la complicada orografia del terreny. Però abans, quan s'havia de fer el trajecte per caminois perduts per dins les muntanyes? Eren coses inexplicables, de les que feien pensar. Iemen, país preciós que sempre sorprèn. Rodant per la carretera anàvem jugant amb un rierol que, a la dreta o a l'esquerra, mai no deixava de donar lluentor. A vegades, quan l'aportació de terra era suficient, bones plantacions d'arbres fruiters ocupaven tot el terreny possible just ran de l'aigua. Un lleu tel de blavor envoltava les muntanyes.

La ruta ens havia de dur cap a la mar Roja, i bé que es notava el canvi: de la fredor d'Al Hajjarah havíem entrat dins un ambient que ja es notava molt més calorós. Les cases altes, les boires, el terreny esglaonat... eren coses que quedaven dins el record. El conductor i el seu germà "que venia d'aprenent" anaven feliços perquè per a ells allò era com una excursió particular, però a cobrar. El germà gran anava massa confiat, tant que a vegades calia cridar-li l'atenció perquè posàs més esment en la conducció. Si «l'aprenent» agafava el volant, llavors era un patiment. El gran "que en realitat era ben menut" no deixava de renyar-lo, alhora que li donava instruccions per menar el vehicle correctament. Arribàrem a Bajil. Era dia de mercat; però un mercat normal, gens turístic. De visitants estrangers només n'hi havia un. Els germans quedaren al cotxe, així que tenia el moment d'anar a ensumar què oferia aquell indret. Es podria dir que no hi havia res especial, si no fos que tot ho era, especial. Tan lluny de casa i poder caminar tranquil·lament entre la gent i els productes que eren la seva vida, el seu negoci i el seu sustent! Al final vaig parar davant una botiga on venien djambijes, el punyal que tots els homes iemenites duen penjat per la cintura. Bona gent, que sense problemes acceptaren que els fes la foto que ara il·lustra aquestes paraules. Llavors vaig telefonar als germans del cotxe "que se n'havien anat a prendre un te" perquè ja podíem partir cap a la mar. A la mar Roja, que ens esperava.