En aquests dies, els hospitals són plens de gent que hi acudeix
amb febres altes i afeccions griposes. D'altres passen les altes
temperatures corporals i les tossines intenses i progressives a ca
seva. És la mala fruita de l'hivern. D'això i d'altres qüestions de
salut, en el seu temps, en parlava l'escriptor francès Mosell i
quan contava detalls sobre les terres de la Lorraine o la Lorena.
«Na Marta anava de cada dia pitjor. A qualsevol moment l'assaltaven
desmais i vertígens. El més petit moviment li causava batecs de cor
intolerables. Quan ella pujava a la seva cambra i li mancava l'alè,
es veia obligada a aseure's a mig camí de l'escala.
Un matí, quan ella volia aixecar-se, presa d'un defalliment, va
caure altre cop sobre el matalàs, on el seu cos esdevingué altament
febrós. Gairebé va tenir temps de cridar socors enmig de l'angoixa
que accelerava els batecs dels seus polsos. Mare Catalina acudí al
seu ajut, apressada, descambuixada. Un buf molt feble sortia dels
llavis de l'al·lota. Li fregà el palmell de les mans, la xarxa
col·locada al cap i aquest sobre el coixí, la va fer respirar
vinagre, i, finalment, na Marta es recobrà una miqueta amb un
somrís amarg que des de feia temps ja li era quelcom habitual. La
vella, amb veu plorosa, digué: No tinguis por, filleta. Ara tot va
bé... Na Marta mogué el cap amb una lassitud infinita i no va dir
paraula. Justament, en aquells instants, son pare entrava a la casa
i tot inquiet, extremadament pàl·lid, anà directament a la cambra
de la malalta. Quan la vella l'assabentà del cas, es va llevar la
brusa de feina i va resoldre córrer cap a la vila a cercar un
metge. No hi va esser, havia hagut d'assistir els malalts d'una
comunitat propera. Ja s'havia perdut l'esperança de la seva visita,
quan a primeres hores de l'horabaixa aparegué. Baixà del seu
cabriolet, les rodes del qual tenien encara restes del gel i la neu
dels camins. Entrà a la cambra. Era un home de caràcter malsofrit,
rústic, i els seus silencis solien aterrir els pagesos, que segons
el seu costum, no li feien consulta fins a la darrera hora, quan ja
era massa tard. En el fons, un brau home, que a final d'any
s'oblidava de cobrar les factures a tots aquells pobres diables.
Mentre parlava, aixecava les seves ulleres fins al front amb un
gest maquinal i llançava unes mirades agudes que posaven un nus al
ventre. Auscultà na Marta, la palpà, l'examinà acuradament. Per
moments, movia el cap, com aquell que aprova les pròpies
reflexions. Els dos vells retenien l'alè i sense entendre res de
tot aquell maneig mèdic, espiaven, ansiosament, els més petits jocs
fisionòmics alhora que intentaven llegir el rostre del
facultatiu...»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.