Naturalment els zeolandesos no creien en Déu. Com hi podien
creure? Un déu que castigaria en l'altra vida homes que havien
estat dolents, que havien explotat pobres i desvalguts, o que
premiaria els bons, els justs, els que havien estimat els seus
Germans? Això mancava de tot sentit en aquella societat que
ignorava totalment el concepte del mal. Per a aquella gent no hi
havia altre cel que aquella terra, que per això es deia Zeolàndia,
la terra de Déu. Després de la vida no existia res més. I era
precís morir. Era necessari donar pas a altres éssers, perquè això
era llei de vida...»
Aquest fragment de novel·la, del gènere ciència-ficció, és obra
de Llorenç Pérez Martínez, nascut a Muro el 1928 i que morí a
Barcelona el 1992, bibliotecari, arxiver, editor, historiador i
lul·lista. Intel·lectual, podríem dir, humanista, diplomat en
arxivística a la Scuola Pontificia di Paleografia e Diplomàtica;
llicenciat en història eclesiàstica a la Pontifícia Universitat
Gregoriana de Roma; doctorat en aquesta mateixa institució;
llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense, és
autor d'una ampla i diversa producció històrica. Era, però, també,
col·leccionista i fidel lector de literatura, especialment de la
que s'anomena «ciència-ficció» i fou en aquest gènere que deixà
veure, en un breu «divertimento», la seva vessant creativa. La
novel·la Zeolàndia, any 3000 que ens endinsa, com sol esser
habitual en aquesta mena de relats, dins un món caòtic i
desconcertant: «Els fundadors de Zeolàndia havien convertit l'home
en un robot, en una màquina, en un ésser sense passions, sense
l'alegria i la tristor que suposa la felicitat aconseguida o el bé
perdut. Ara podia entendre per què els zeolandesos vivien dins un
clima de dolça serenitat, de suau malenconia. Tothom era bo perquè
no existia ni podia existir el mal. L'afany de superar-se, la
lluita per la vida, el desig de les dificultats, el descans d'haver
arribat amb esforç a l'objectiu proposat, no existien en aquell
país. La gent naixia, vivia i moria dins una felicitat monòtona que
no arribava a ser avorrida perquè les màquines programadores no
deixaven que ho fos...»
Algú, un professor, el doctor Davidson, es decidirà a
desenganyar els seus nombrosos deixebles i d'aquesta manera,
aquella harmonia social, aquell món d'anodina felicitat, patirà el
primer dels seus trastorns. Tornaran els dubtes, la por de la mort,
el pànic. La possible existència d'un altre món espiritual i
misteriós on l'home, lliure d'obrar el bé i el mal, seria jutjat,
escampava la pitjor de les malalties: l'espant.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.