Blai Bonet i Montdragó (1982)

Miquel Ferrà i Martorell10/01/08 0:00

Dins la suma de lluites ecologistes contra el capitalisme manipulador hi va jugar, en els anys 80, un paper important la cala Montdragó, paratge natural d'especial bellesa que era necessari protegir. Hi hagué agres polèmiques i tota mena de brutícies per part dels interessos creats, quelcom que no va sorprendre ningú. Qui no recorda aquelles ciutats fantasmes del continent americà? Quan hi havia or als rius o a les mines, es poblaven brutalment i el terreny amidat i explotat pam a pam patia els efectes. Llavors, sucat, l'indret era abandonat. A ningú no interessava romandre-hi un instant més. Perdia tot el seu valor. Mallorca tenia per millor patrimoni el seu paisatge. Terriblement malmenat. Després el seu patrimoni històric. Malmenat igualment des dels anys 40 als 80... I encara avui per poc que girem l'esquena. Mallorca està en risc doncs, de convertir-se primer en torre de Babel i llavors en ciutat fantasma.

Concienciat per la necessitat de supervivència de la cala Montdragó, defensada en tot moment pel GOB, el poeta Blai Bonet dedicava al tema uns bells i curiosos versos, que tenen però, per escenari cronològic, els temps de la guerra civil. «Amic clar com el pa,/ quan la guerra civil d'Espanya alçava/ la blancor dels camins, jo era un al·lot/ que duia corns i escorça a les butxaques,/ El foc del poble i el tigre terrestre/ obscurien la calç dins les cases,/ i el noi, que ara no sóc, anava al mar/ de Montdragó i duia a la cintura/ de cuiro una pistola niquelada./ Una mort de jugueta, noble amic,/ una mort verda duia i disparava/ als grocs narcisos de garriga, als cans/ als genolls de les dones florejades./ Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines; que al costat de la mar de Montdragó,/ portava fil de pua a les entranyes./ Però avui he tornat amb la més tensa/ i pura humanitat a la mata agra,/ als pins verdíssims, a les roques grises/ de verdor curta i ànima estepària./ He contemplat, entre l'ametllerar/ color de rosa i els pins sobris, l'alta/ mar violenta i l'altre nen pacífic,/ que no vaig ésser quan a morts jugava./ He vist el teu assaonat i tendre,/ menut Antoni, clar com si es rentés/ amb bondat l'alegria de la cara./ I mirar-lo sembrant tanyades verdes,/ al meu costat robust he cregut veure/ un bordal nou d'aquella infància estranya,/ que al mar de Montdragó, grisa i violeta,/ era nua, guerrera, trista i alta./ Que el petit Toni, el jardí fresc i l'ona/ siguin un monument tremoladíssim/ als meus deu anys i a les seves batalles.»

I és que els mallorquins majors, els que foren infants de postguerra, pogueren gaudir encara de la Mallorca dels mil paisatges verjos...