El Gautxo Drago (1945)

Miquel Ferrà i Martorell31/12/07 0:00

Neix de la mà del dibuixant Burne Hogarth un personatge excepcional, de gran qualitat èpica i artística, que ha nom «Drago» i que, com explica Claude Le Gallo, especialista en la història dels còmics, «se suposa que l'acció esdevé en el país dels gautxos, ja que l'Argentina que ens pinta en les seves aventures no té cap relació amb el país d'aquest nom. Efectivament, Hogarth ha trasposat sempre els llocs i les formes reals, i en aquest cas no ha retingut més cosa que els elements del folklore i del país en general, vitals per a poder expressar la seva visió amb una màxima intensitat. Tenim, aquí, doncs, una obra imaginativa, d'esplai; la pampa de Drago no és més real que la selva de Tarzan. Hogarth actua com Brueghel, que barreja paisatges alpins amb el camp de Flandes; són, és clar, llicències permeses als artistes al marge dels esperits racionals i en contra del National Geographic Magazine. Drago és una obra barroca on l'autor ha sintetitzat les seves preocupacions artístiques...».

I a través de planxes dominicals als periòdics dels Estats Units, l'heroi, Drago, s'enfrontarà al Baró Zodiac, supervivent del nazisme, encarregat, per revenja del Führer, de posar en marxa tot un seguit d'explosions nuclears a través del món, començant per Sud-amèrica. Els personatges que giren entorn de l'argument, molt vitals, són Tabasco, l'ajudant del personatge central; la dolça Darby, la dama víctima de l'amor mal correspost; el sàdic Stiletto, que com a llançador de ganivets procedeix d'un circ; la volcànica Flamingo, la pèrfida Tosca i, llavors, la hisenda «Ombú», on són celebrades festes i balls de màscares sense saber quin perill mortal gravita sobre la regió i tot el país. Vestimentes, mobiliaris, natura, detalls arquitectònics, models de cotxes, paratges naturals, elements bèl·lics... Tot plegat constitueix un autèntic document d'època que, com ja hem dit, transcendeix de l'escenari local, l'àmbit argentí, pròpiament considerat.

Edouard François, un altre especialista del gènere, ens comenta que «Drago, a primera vista, ens desconcerta amb les seves faccions juvenils i el seu vestit de gautxo: Tarzan (l'altra criatura creada per Hogarth) ens queda molt lluny. Però sobtadament, obligat per les circumstàncies, es desvesteix i mostra la seva potent musculatura i ens trobam amb l'Hogarth de sempre...». Des del meu punt de vista, Hogarth coneixia la vida dels gautxos no directament, sinó a través de la literatura. Però el seu personatge no és un Martín Fierro, sinó més aviat el Julio de la novel·la de Blasco Ibáñez Los cuatro jinetes de la Apocalipsis i que passada al cinema de Hollywood tant d'èxit havia tingut en els anys 20 del segle passat.