Els ocellets niaven

Les velles columnes de basalt es mantenien ben verticals, amb els capitells corintis al capcurucull. Els carrers, amb una edat estimada d'uns dos mil anys -segle envant, segle enrera-, eren els mateixos per on sempre hi havia passat la gent. Quedaven noms rotunds i elegants, d'aquests que no envelleixen: com el Carrer del Vent, al qual no li calien canvis. Sempre n'hi haurà, de vent. I això no és cosa de ningú, està fet des de sempre. Bosra, al sud de Síria, és una ciutat que està habitada des de fa milers d'anys. No és una d'aquestes ciutats mortes que conserven l'esplendor antic, però no la gent. Perquè un dia, els de les ciutats mortes, tocaren el dos i se n'afluixaren de les belles i sòlides construccions que encara ara aguanten entre guarets i camps d'oliveres. A Bosra la gent conviu amb el passat nabateu, romà, bizantí... -caldria haver mirat llibres i donar dades i dates exactes-, llavors aquestes coses es veien a simple vista. Amb quatre capitells algú s'havia muntat un pedrís a l'entrada de ca seva, una botiga de queviures emmarcava el portal amb dos troncs de columna, un bou guaitava per la finestra d'un edifici nabateu... I tot així, excepte les monedes romanes -autènticament falses- que misteriosament t'anaven oferint. També hi havia qui, no content amb les pedres de basalt negre i tall antic que formaven la seva vivenda, s'havia dedicat a emblanquinar una franja al voltant del portal i de les poques finestres obertes damunt la sòlida paret.