Saint-Exupery, vol hivernal (1933)

Volar sobre la neu. Contra els vents de l'hivern. Amb la cabina amarada de pluja o de calabruix. Saint-Exupéry, Antoine, el pilot-escriptor o, si ho voleu, la literatura aeronàutica en majúscules, cercava un sentit a la vida. Al davant dels seus llibres, aquí baix, i entre els niguls, allà dalt. Mort el 1944, no pogué veure la derrota del nazi-feixisme. Autor de diverses novel·les i de nombrosos escrits. Una autèntica glòria nacional. Però el definiria més aviat universalista. Llibres com Terra dels homes, Pilot de guerra, Vol de nit ens conviden a la reflexió més transcendent. I això és un mèrit original que s'afegeix a la mestria de l'escriptor. Amb ell volam de França a Casablanca i viatjam per la Rússia soviètica dels anys 30 del segle passat i també per l'Espanya enfonsada en una llarga guerra civil. Llibres, en general, reconfortants i que saben abastar molts punts de vista. En el fons de tot això hi ha el pensador actiu que ens pregunta: Com podem donar un sentit a la vida dels homes? La dignitat dels homes, el pa dels nostres germans, la recerca d'un ideal que mai no ens ha de dur pel camí de la guerra... Això és el que demana aquest aviador excepcional. «Cap a les dues de la matinada, en avió, quan hom transporta el correu de Dakar a Casablanca, la coberta fosca del motor se situa enmig d'estrelles, de les quals ignoro els noms, un xic a la dreta de la banya de l'Óssa Major. A mesura que van pujant, un canvia d'estrelles per tal de no haver d'alçar massa els ulls. És com un canvi de conseller. I a poc a poc, de la mateixa manera que fa una gran bugada del món visible i no deixa subsistir-ne sinó unes estrelles que dominen una sorra negra, la nit també fa una gran bugada al cor. Tots els maldecaps sense importància que un considerava com a capitals, les enrabiades, els desigs térbols, les gelosies, s'esborren i només suren les preocupacions greus. Aleshores, mentre vas descendint, hora darrere hora, aquest escalat d'estrelles, tot esperant l'alba, un se sent pur...». Vigilat per l'estel de Nadal, el pilot va de núvol en núvol. És com un bosc d'ennigulades. Un gegantí arbre de Nadal que té per ornament les estrelles, mig amagades, entre fullam i branques. «Què és l'essencial -es demana- d'aquest ofici de pilot? Potser no són ni les grans alegries, ni els seus contratemps, ni tan sols el perill, sinó el punt de vista vers el qual apunten. Ara, quan amb el gas reduït i el motor endormiscat, el pilot va lliscant cap a l'escala i pensa en la ciutat on es troben els maldecaps dels homes, les seves preocupacions pel diner, les seves baixeses, les seves enveges, les seves rancors, se sent pur i fora d'encalç».