Com veia Llorenç Bisbal el seu poble? Crec recordar una carta seva datada un dia de desembre. Encara no havia esclatat la Primera Guerra Mundial, però els avalots del món convidaven a recordar la petita pàtria particular de cadascú. Canyaret, Quartera, Convent, Jonquera, Molinot, Sínia, Xara... i els sants, Sant Francesc, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Sebastià, Sant Vicenç... benaventurats protectors de la ciutat murada. Són alguns dels carrers d'Alcúdia que ens fan pensar, amb els seus noms pintorescos, en altres tants episodis de la història local, dilatada història d'una vila molt antiga que en àrab vol dir «pujol» i que fou assentada sobre les ruïnes de la romana «Pollentia».
Anant pel centre de la població anam retrobant els edificis de més interès, les portes fortificades de Xara i Sant Sebastià, l'església parroquial neogòtica del XIX, la capella de Santa Anna del segle XIII i diverses cases que conserven portes i finestres esculturades d'estil gòtic i renaixentista. Visitaren Alcúdia i en deixaren memòria escrita en el segle XIX els escriptors estrangers John Carr, William Dodd, Friedrich Christiansen, E.G. Bartholomew, Augustus Bridgeman i d'altres. Però no és menys interessant la figura Llorenç Bisbal Barceló, nascut en aquesta ciutat el 1876 i que moriria a Palma el 1935. Polític destacat, sindicalista i director, en diverses etapes, del periòdic El Obrero Balear. Membre del comitè executiu de la primera Federació Socialista Balear
(1913-1915), amb la proclamació de la Segona República el 1931 fou elegit batle de Palma, càrrec del qual dimití el mateix any. El maig de 1932 va esser elegit president de la Federació Socialista Balear, però va haver de renunciar-hi per raons de salut. Christiansen, a qui hem al·ludit abans, deia que l'excursió a Alcúdia era la que tenia una major identitat, i afegia que aquesta ciutat «deu la seva fisonomia dignament antiga, especialment als seus antiquíssims murs fortificats i imponents que encara la circumden i que, amb els seus massissos bastions, són testimoni de la primitiva importància d'aquesta població.»
Salvador Rueda, (Madrid, 1857-íd. 1933), que també visità Mallorca i que destacà com a poeta descriptiu i sensual, dins el moviment dels primers modernistes hispànics, versificava «l'hora del foc», és a dir, aquesta caiguda de la tarda en la qual Sir John Carr observà que les madones de casa portaven les gerres d'aigua per al sopar que ell va fer a un hostal que tenia «el confort de culleres i forquilles de plata, i tovalles netes...»
«Calma, peresa, llànguid sossec./ Un sol desencaixat el terra daura/ i a la seva valenta llum enlluernadora/ resta el que mira fascinat i cec.»
«La mar llatina, i andalusa, i grega,/ sospira clams de cadència
mora,/ i la gerra gentil que perles plora/ es gronxa en la sesta
d'or i foc.» «Al roig blanc la ciutat flameja;/ ni un oratjol els arbres mou/ aglapint-ne lentes melodies.»
«I sobre el to de calius de l'ambient, fresques descobreixen son vermell rient/ en ses esqueixades boques les síndries.»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.