L'escriptor John Burroughs, parlant de les coves laberíntiques, com la del Mammut, als Estats Units, deia que «les persones impressionables i tímides, i en especial, les dones, se senten sempre atacades de profund terror en aquest estrany món soterrani. El guia em va contar que en un dels grups, conduïts per ell amb tanta freqüència, hi havia una senyora, la qual va voler quedar-se una mica enrere i completament sola. Ell li va permetre de fer tal cosa peró al cap d'una estona va sentir un crit penetrant, i en acudir, apressadament, en auxili de la retardada, la va trobar ajaguda en terra, presa de mortal desmai. S'havia apagat, casualment el
llum; i tal fou l'espant que sentí en ver-se de sobte sepultada dins aquella densíssima obscuritat, que va perdre el coneixement.
... I és que cap dels fenòmens que s'esdevenen sobre la superfície de la terra, ni els canvis d'estacions, ni el fragor de la tempesta o del tro hi penetren; hivern i estiu, dia i nit, pau i guerra, tot és igual en aquelles immòbils profunditats; un món on no arriben els canvis exteriors, perquè tampoc hi arriba la vida».
Sentiments semblants experimentava l'alemany Doctor Hermann Alexander Pagenstecher (1825-1889), que durant la seva visita a Mallorca el 1865, en companyia del seu amic Robert Wilhelm Bunsen (1811-1899), químic i físic (aquest inventà el famós metxer de gas que duu el seu nom, i creador amb Kirchhoff de l'anàlisi espectral) feren una excursió a les coves d'Artà.
Són paraules seves: «Arribats a la primera sala de la cova ja ens va sorprendre i admirar la seva sumptuositat, que ens oferia una autèntica meravella, a un raconet desconegut de la terra. L'alçada d'aquesta sala semblava enorme amb sols uns cinquanta peus, les seves parets estaven cobertes d'estalactites de la delicadesa fragilitat de la porcellana fina. Mentre que les estalactites queien esveltes des del sostre i trobaven aquelles estalagmites que creixien des de baix, d'aquesta manera formaven nombrosos pilars. Tots ells, per regla general, estaven modelats d'una manera molt concreta, com si es volguessin acomodar, també en les seves profunditats, a la mateixa natura meridional, que es mostra molt pròdiga en aquesta terra. Si aquella base inferior no s'havia fet massa gruixuda amb els continus afegitons calcaris de l'aigua que gotejava sense interrupció, semblava el tronc d'una palmera que repetia, moltes vegades, els nusos de les seves fulles, o bé un capitell corinti que, un i altre cop, sorgia novament per la seva pròpia voluntat. O bé, amb aquell accentuat desenvolupament del fullatge, semblava una atzavara centenària i gegant amb el seu tronc de fulles, del qual emergia l'esvelt tany, tal com aqueixa mateixa planta té com a meta i fi de la seva pròpia existència. Pilars més poderosos es podien comparar amb aquells formats per la unió de diversos pilastres a les esglésies gòtiques...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.