Miquel Ferrà i Martorell20/12/07 0:00
TW
0

Tot compartint el llibre de la poesia del Youth Treasure, una edició nord-americana dels anys 40 del segle passat, amb Miquel Costa i Llobera i molts més autors, Vital Aza, sempre irònic, sempre humorístic, prenia per tema un balneari d'aigües termals. En el seu relat, ell, que a més de poeta era metge, recomana l'exercici físic com la millor medicina per a guarir determinades dolences, més imaginàries que reals, i que solien patir algunes al·lotes d'aquell temps massa casolanes i poc caminadores. Explica que no n'hi ha prou per a combatre una anèmia amb les aigües ferruginoses sinó que tals banys i begudes han d'anar acompanyades amb llargues estones de passeig.

«A un poblet molt sanitós,/ molt alegre i molt tranquil/ hi volgué passar l'estiu/ el senyor marquès del Tell./ La seva filla l'acompanya./ És anèmica la pobra./ La ciutat la debilita. I pensen que allà recobri/ la salut que necessita.»>«Un mes havia passat/ sense trobar-ne remei,/ i el marquès molt preocupat/ d'un metge agafà consell./ El metge d'aquell poblat...» I el metge la va reconèixer mentre son pare explicava que la nina tan malament es trobava en el balneari com a la ciutat mateixa.El doctor li va respondre: «No sigui massa impacient./ Encara que l'anèmia és un mal/ molt rebel, no és agent/ tan greu i per al qual/ no trobi recursos la ciència.» «Doncs si ferro li han donat/ en quantitat fabulosa/ no ha tingut

resultat/ i provarem altra cosa/ de més feliç qualitat.» Comencen aleshores les passejades sota el sol d'agost a camp obert. La que es passava el dia asseguda fa aleshores exercici corporal. I menja més. Pel camí, en tenir set, pren tassons de l'aigua miraculosa. Així, explica el metge, l'aigua és un excel·lent tònic i un gran reconstituent. Però no es tractava només de prendre les aigües del balneari sinó d'anar cada dia fins a una segona font, més allunyada, menys coneguda, però més eficaç.«Seguiren la prescripció/ que el metge els dictava,/ i el marquès... Oh! Admiració!/ Va veure al cap d'un mes que la nina estava/ en completa curació./ Menjava perfectament;/ s'anaven tenyint de rosa/ llavis, front i galtes/ i tot per les virtuts més altes/ de la font miraculosa.»

L'apotecari de la zona, havent sentit tal relat, no s'ho acabava de creure. El cas li semblava extraordinari. Volgué analitzar les aigües de la segona font. Tal volta eren bicarbonatades? «Aquest matí he anat/ a la font i n'he portat/ dues ampolles lacrades/ i aquí és el singular/ que acab d'analitzar/ l'aigua d'una botella/ i no he trobat dins ella/ res de particular.» L'element guaridor era doncs el que avui diuen «footing». Vital Aza (1851-1912) va tenir en el seu temps molt d'èxit com a autor de farses, sainets i sarsueles, entre aquestes, la més coneguda: «El rey que rabió»._