Bartomeu Fiol rep el premi Atlàntida pels seus articles a 'Diari de Balears'

El Gremi d'Editors de Catalunya celebrà ahir la seva gran nit amb l'acte d'entrega dels premis Atlàntida. D'entre tot l'elenc de guardons, el corresponent a comentarista en llengua catalana fou atorgat a Bartomeu Fiol «per la tasca de divulgació literària que du a terme des de fa molts d'anys a través dels dos articles setmanals que publica al Diari de Balears», segons anuncià el Gremi d'Editors en el moment de la concessió. Fou el seu germà, Miquel Àngel Fiol, qui recollí el guardó durant l'acte que tingué lloc a l'hotel Arts de la Ciutat Comtal. Bartomeu Fiol (Palma, 1933, autor de nombrosos llibres de poesia i conegut també amb el pseudònim de Descalç) rebé la notícia amb il·lusió, i en aquesta entrevista valora la seva trajectòria com a articulista i opina sobre l'estat de la literatura en llengua catalana.

-Què representa el premi Atlàntida per Bartomeu Fiol?
-Aquest premi ha estat una agradable sorpresa i em satisfà especialment per dues circumstàncies personals: la primera és pel fet de no haver-m'hi presentat, i l'altra, perquè no correspon a un treball concret, a una obra o peça en particular, sinó a una feina que realitz des de fa més de deu anys.

-Quina ha estat la tasca que heu desenvolupat al Diari de Balears i per la qual heu estat guardonat?
-Encara que no som exactament un professional del periodisme -jo sempre dic que no em consider cap crític sinó merament un crític suplent-, sí som un col·laborador assidu, en la nostra llengua, del Diari de Balears, fins i tot des d'abans que començàs a publicar-se íntegrament en català. Fent un ràpid recompte, hauré escrit en aquest diari al voltant de mil cent articles, un setanta per cent dels quals giren entorn de temes literaris.

-La satisfacció del guardonat va més enllà del terreny personal?
-Òbviament, el fet d'haver estat guardonat amb el premi Atlàntida també em satisfà -i crec que ens hauria de satisfer a tots els lletraferits de Cavorques- perquè igualment és un premi o un reconeixement per al mateix Diari de Balears, l'esforç i la realitat del qual també es tenen en compte des del Gremi d'Editors de Catalunya. Cal destacar que en aquest col·lectiu es concentra la indústria editorial més important de tot l'Estat espanyol, no tan sols en català sinó també en castellà.

-Un crític, o «crític suplent», ha de saber millor que ningú quin és l'estat de salut la llengua catalana. Darrerament, escriviu més crítiques bones o bé de dolentes?
-Per comentar o fer algun tipus de crítica sobre un llibre, la seva lectura m'ha hagut de motivar. L'objectiu de les meves columnes és difondre la lectura en català, ajudar els escriptors que comencen i promocionar la literatura catalana. Per això, si un llibre no em motiva no en dic res, no el critic ni tampoc en faig elogis. Pel que fa a l'estat de salut de la literatura catalana, concentrant-me en la poesia, diré que és excel·lent i disposa d'una continuïtat assegurada. El fet de la desaparició d'erudits de la ploma com Foix, Espriu, Pere Quart, Ferrater, Jordi Sarsanedas i Blai Bonet, entre d'altres, és destacable i avui dia, malgrat que no tenim un esplet de figures d'aquest ordre, hi ha un nombre d'escriptors, sobretot a les Illes, més elevat que llavors, i això implica continuïtat. També és fonamental que el nivell de qualitat sigui prou important i ara mateix ho és. Pel que fa a la poesia, destaquen en l'actualitat noms com el de Sebastià Alzamora, Antoni Vidal Ferrando, Hilari De Cara, Lluís Servera, Ponç Pons, Jaume Munar, Antoni Nadal, Àngel Terron, Pere Rosselló Bover, Margalida Pons, Josep Lluis Aguiló, Gabriel de la ST Sampol i Miquel Mestre, seguits d'un llarg etcètera que salvi les males passades que a pics em juga la memòria.

-Sembla que darrerament les aigües estan una mica remogudes entre els «lletraferits», que es noten algunes tensions...Podeu explicar què passa en l'actualitat al sector?
-Sens dubte hi ha enveges, és innegable. És possible que n'hi hagi hagut sempre però ara, com que la nòmina ha augmentat sensiblement -la qual cosa és del tot positiva, perquè garanteix la continuïtat de la nostra escriptura- potser n'hi ha més. Tanmateix, tota enveja entre escriptors o artistes té molt d'infantil. Un lletraferit no pot competir realment amb un altre lletraferit. Un escriptor no pot competir més que amb si mateix.