Friedrich Von Schiller (Marbach, 1759-Weimar, 1805), el gran escriptor alemany, autor de drames històrics, compromís entre la tragèdia clàssica i el drama de Shakespeare, composava, signada en aquesta data, una de les seves millors composicions poètiques.
En aquests versos Júpiter reparteix el món i cadascú s'apodera d'allò que més li convé; uns cerquen terres de conreu, altres boscos per al seu esplai, altres carreguen les naus de mercaderies, altres prefereixen omplir de vi les bótes del seu celler, i, finalment, els monarques prefereixen imposar delmes, impostos i gavelles.
Només el poeta arriba tard al repartiment, i no hi pot participar.
Aleshores protesta a Júpiter, i el déu, clement i trist, després de saber que la tardança del poeta era a causa d'haver-se embadocat en la contemplació divina, decideix obrir-li les portes de l'Olimp, ja que cap bé terrenal li pot donar.
«El globus és nostre -i als homes/ des de l'altíssim tron/ crida Júpiter un dia-/ Preniu-lo, vostre és el globus./ Pels segles dels segles/ gaudiu de tal patrimoni:/ però com a bons germans/ repartiu-lo entre vosaltres./ Això diu i amb lleugera planta/ hi acudeixen vells i joves/ i al que més els convé/ posen mà, a qual més destre./
De la seva hisenda el vilatà/ marca el cenyit contorn,
/ i el magnat dins vast parc/ tasca els boscos ombrívols./ En gros vol omplir el mariner/ de sa nau el concau ventre/ i la bóta de
vi anyal/ fins al límit, l'abad sobri;/ I a la fi arriba el monarca,/ i als uns i als altres,/ pont i camí tancant,/ diu: els del
mes al meu tresor».
«Ja tenen tots el seu lot,/ ja feren tots els negoci./ Amb això arriba el poeta;/ D'on pot venir aquest boig?/ Ni la més mínima part/ resta del botí quantiós,/ doncs res hi ha ja en el món/ que no sia d'algun home./-Al més fidel del vostres fills/ heu desheretat just ara!/ I diu Júpiter al poeta,/ que cau de genolls a sos peus:/ No m'acusis- replica -/el déu, quelcom pensarós-/ Van sempre rere del niguls/ ton pensament i tos ulls;/ quan el general repartir/ solícits hi venien tots,/ on eres?-Al teu costat/ respon el fill Apol-/ Encisada la meva oïda/ de l'estelat cor,/ i el meu ull assedegat/ bevia llum del teu rostre./ Em castigues perquè fidel/ els béns del món deix passar? L'abstracció que em porta/ als peus del teu noble tron?/ I Júpiter, pensatiu.../ El compromís no és fluix-/ comenta-
Puix que ja de res,/ fill meu, en el món puc disposar./ Però si viure a casa meva/ et complau, les seves portes d'or/ han d'estar a totes hores/ obertes per a tu totsol».
Alguns ho interpreten com allò de qui mira lluny, cau a prop.
Altres opinen que l'artista o el poeta tenen en el seu art la major riquesa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.