Aquells balnearis (1862)

Quan un pensa en aquells famosos balnearis d'aigües termals del segle XIX se li acudeixen moltes anècdotes protagonitzades per no menys famosos personatges. Caldes de Malavella, de Montbui, del reis. Alhama d'Aragó i de Granada. Vichy. O Baden-Baden, a la contrada de Baden-Württemberg, prop del Rhin, on l'escriptor rús Iva n Turguieniev s'enamorà d'una germana de la famosíssima Malibran. Aquesta era una cantant contralt espanyola que es deia de debò Maria de la Felicitat Garcia, nascuda a París el 1808 i morta a Manchester el 1836. El 1825 havia debutat a Londres i havia aconseguit grans èxits per l'extraordinària extensió de la seva veu i la magnífica interpretació de les òperes romàntiques, especialment, les de Bellini i Donizetti. La germana de la Malibran, Paulina Garc ia de Viardot, filla del tenor Manuel Vicens Garcia, inventor del laringoscopi, era també una al·lota molt hermosa i Turguieniev, encara que enamorat sense esperança, seguí la família Garcia en els seus viatges per Londres, París i diverses ciutats italianes. Ivan havia nascut a Orel, el 1818 i acabà els seus dies a Gougival, prop de París. Descendia d'una família noble. Son pare era militar. Passà la seva infantesa a una casa de camp de Minsk i el 1827 ingressava a un col·legi de Moscou. Després de la mort de son pare començà a viatjar pel món. Residí a Petersboug i Berlín. Escriví versos i novel·les, una de les quals porta per títol Fum i reflecteix les seves observacions costumbristes i el seu càracter irònic: «Era el 10 d'agost de 1862, a les quatre del capvespre, al davant de la famosa sala-locutori de Baden-Baden, allà on s'hi agrupava molta gent. Tot, a l'entorn, els arbres verds, les cases clares de l'acollidora ciutat, les muntanyes onejades, era festiu i s'escampava, amb tota la seva abundància sota els raigs benèvols del sol; tot somreia d'una manera cega, confiada i amable, i aquest mateix somriure, indecís però encisador, anava pels rostres de les persones velles i joves, lletges i agraciades. Ni les mestresses parisenques, de cabells tenyits i rostres pintats, torbaven aquella impressió de general alegria i goig. I les flocs d'ornament, les plomes, les espurnes d'or i metall que llançaven lluentors en tants capells i els seus vels, recordaven, sense voler, en mirar-les, reflexos animats i el lleu estremiment de flors primaverals i ales irisades; només aquell parloteig francès, eixut,gutural i xisclant, que s'expandia onsevulla, no podia substituir el cant dels ocells ni comparar-s'hi. En totes les altres coses, la vida es desenvolupava normalment. En el pavelló de l'orquestra era interpretat un pupurrí de la Traviata, un vals de Strauss o una romança russa...».