Restaurant Le Malouf, a Tunis

Al començament del passat Ramadà quasi estava a punt. Fa un mes funcionava a les totes. El local ha mantingut el seu nom clàssic: Le Malouf, però la resta tot és nou, impecable. Des de l'entrada, que dóna al bar, a la terrassa i al restaurant. El passat novembre sortia de l'hotel i en dos segons entrava dins un món ple de refinaments. El primer dia vaig conèixer el francès-espanyol Thierry Espaze, director del local, també vaig triar una taula que ja, cada nit, seria el lloc estratègic des d'on observar la vida. Em sorprenia "però per què?" que a Tunísia hi hagués un establiment tan ben preparat i amb un personal molt professional. Llavors, de mica en mica, descobria que era gent que havia sortit d'una escola d'hoteleria i que, per tant, coneixien perfectament el seu ofici. El xef, francès, i el cap de sala, tunisenc, tenien l'art gastronòmic i el tacte perquè la cosa anés perfectament. Així que les meves nits tunisenques quedaren definitivament traslladades a Le Malouf que, per afegitó, oferia la música en directe de l'Orchestre Kaiserses. Obrien ampolles de Selian negre, i la floració de la terra desbordava les copes. Sortien els plats de la cuina i tot era una fantasia de composició, colors i sabors. Dringaven les copes de cristall encès. S'enlairaven els esperits. I cada dia, cada nit, alguna cosa especial prenia el vol dins la sala gran de Le Malouf. Allò era el regal a dies de trotar encalçant descobrir els llocs encantats de la zona. Anar al Mercat Central o arribar fins a Zaghouan per trobar el començament de l'aqüeducte que duia l'aigua fins a Cartago. Cada cosa formava part del «tot» del país. Llavors, a la nit, cada nit, Le Malouf era redós segur on fer vida. Molta vida.