Després de la seva mort, la protecció de Sant Roc era invocada contra la malaltia que ell mateix havia hagut de combatre. Heroi de la caritat cristiana esdevenia, doncs, el patró dels apestats. El 1485 els venecians, que a causa del seu comerç amb Orient estaven sempre seguit exposats als mals de lepra i pesta, decidiren robar les relíquies del benaventurat. Així, els lladres, desfressats de peregrins, s'apoderaren d'aquelles despulles i les dugueren a Venècia, on el Dogo, el Senat, la clerecia i el poble les reberen triumfalment. Per tal d'acollir tan miraculoses restes, construïren l'església dita de San Rocco, on es formava una confraria que havia de tenir cura dels malalts sota els auspicis del sant. No tots els autors estan d'acord amb aquesta versió dels fets. N'hi ha que asseguren que les relíquies haurien estat transportades a Arles el 1372 i des d'allà se'n feren distribucions a Roma, Torí, París, Marsella i altres ciutats d'Alemanya, Espanya, Flandres i Mallorca, entre d'altres. Però sabem per què Sant Roc és representat en companyia d'un ca que porta un panet a la boca?
Ho explica, per exemple, el popular Oncle Paul a la revista Spirou:
«Nasqué Sant Roc a Montpeller, és a dir, a una de les ciutats del continent que formaven part del Regne de Mallorques, i això, per tant, s'esdevenia el 1295. Va pertànyer a una família noble però als vint anys, havent-se quedat sense pares, donà als pobres tot el que tenia i prenint l'hàbit de peregrí marxà cap a Roma. Per aquells camins topà amb moltes ciutats i viles on la pesta feia greus estralls i sense pensar-s'ho dues vegades, s'entregà a la feina de tenir cura dels apestats. Rara devia ser la pesta a un determinat indret de la seva ruta, puix que haver-se'n contagiat, revelà uns curiosos símptomes consistents a lladrar com un gos nit i dia. Expulsat de tota vila habitada per gent desagraïda es refugià en el cor d'un bosc i va fer d'una cova el seu habitatge.
A breu distància d'aquell indret hi havia el castell del baró Gothard, el qual no tenia altre entreteniment que la caça de cérvols, senglars i llebres. Observà un dia que un dels seus cans llebrers entrava a les cuines i robava un panet tendre. En un començament, ja que estimava molt aquells animals, no en va fer cas. Però com que el robatori es repetia sovint, decidí seguir el lladre. I així és com va descobrir que anava fins a la cova i alimentava amb aquell pa un Sant Roc pobre, malalt i abandonat. Compatit del que veia, se'n dugué la víctima de tanta dissort al seu castell i allà aconseguí que guarís de tan greus dolences. Recobrada la salut, Sant Roc retornà a Montpeller, gran error, puix que el territori estava aleshores en guerra. Quan Jaume III de Mallorca tenia només nou anys, el rei d'Aragó, Jaume el Just, que es creia amb drets a la corona mallorquina, va envair aquells territoris del sud de França. Però el papa intervingué en la qüestió, defensant els drets de Jaume III i dissuadint el d'Aragó. Mala sort tingué, però, Sant Roc, puix que entrant a Montpeller fou pres per un espia
i sense contemplacions l'empresonaren. Silenciat, moriria en el seu calabós cinc anys després. El podem veure com a patró titular a l'església parroquial d'Alaró, un temple que com ens diu Berard ofereix les meritòries tasques d'ornamentació de l'italià Soldatti i altres artistes dels segles XVII i XVIII.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.