Una veu de Califòrnia (1928)

09/12/07 0:00

«Aquella nit no vaig pensar gens en la Terrassa de Sant Joaquim.
Vaig anar a sopar a un restaurant de la Ciutat Xinesa, amb uns amics molt alegres i divertits, i vaig tornar a casa passades les onze. La terrassa estava tranquil·la i obscura, excepció feta de la finestra il·luminada dels Kimball en el pis superior i una petita claror que relluïa a una cambra de la planta baixa. Les ombres es dibuixaven en les altres cases; i els dos fanals del carrer, que estaven a l'entrada dels habitatges, restaven quasi ocults pels atapeïts arbres. A través de les branques baixes dels eucaliptus, entre les cases dels Kimball i del doctor Norton, podia veure els llums vermells del pont retallat sobre l'immòbil resplendir que es reflectia sobre les aigües, com si ballassin un silenciós minuet...».

Aquest text pertany a una de les novel·les de misteri de Leslie Ford, filla d'un pastor episcopal, nascuda a Califòrnia i tingué per mainadera una índia. Aquesta la va educar, d'alguna manera, en les tradicions, llegendes i costums de la Califòrnia evangelitzada i explorada per fra Juníper Serra. Començà a publicar les seves novel·les l'any 1928, la primera en aquesta data, i ja no va perdre mai contacte amb aquell públic que s'interessava, especialment, per les històries del passat californià. Publicà molts dels seus relats a la revista Collier's i trobà molta acceptació en el gènere de la novel·la negra, per a la qual creà un personatge singular: Grace Latham, una dona com ella aleshores, de mitjana edat, que volia descobrir misteris tenebrosos. Per la seva fertilitat, el seu enginy i els èxits de llibreria fou anomenada, pels crítics, l'Agatha Christie americana. Però és en les seves descripcions on trobam una major sensibilitat i encís: «Vaig restar uns moments tot contemplant aquell espectacle. La nit era meravellosa, clara i transparent com un vidre. Un blanc res plendir il·luminava el contorn de la terrassa, i allà lluny es trobava la ciutat, blanca, quasi tropical, orgullosament inundada de llum. Després del soroll urbà, la fosca dels carrerons, el feixuc olor del Drac Groc, la sopa insípida de pèsols dolços i la resta del rar menjar, tot això, aquí dalt, em semblava magnífic, fresc i estimulant. Tot això pensava quan vaig sentir una lleu remor de trepig i un renouet metàl·lic: eren dos sons furtius, d'aquests que produeixen estremiments al llarg de l'espina dorsal. Vaig mirar cap a la casa dels Kimball, ja que les úniques portes metàl·liques dels apartaments eren les seves i les del Norton; però no vaig veure ningú. Les ombres dels eucaliptus i dels xiprers eren com un fossat entorn a la corba de la carretera».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL