«L'immigrant és un home traballador que arriba fins a nosaltres
per tal de prendre part en les tasques del progrés; que ve a
produir i no a manllevar; que ve a unir-se amb les nostres
famílies, per esser demà un de nosaltres; que ens porta bons
exemples i costums sans; que ens inicia en els avanços d'altres
pobles, i que guanya pa i cabdals, mostrant-nos com els hem de
guanyar nosaltres. Aquest mereix la nostra protecció i esser
estimat».
Qui això escrivia era un escriptor veneçolà, entre els clàssics
d'aquell país, Francisco de Sales Pérez, de breu existència, nascut
a Caracas el 1870 i que visqué una setantena d'anys. La seva obra
més coneguda, Ratos Perdidos ens condueix pels camins d'aquella
república entorn a l'any 1902 quan ja hi existia una colònia
d'immigrants mallorquins, amb algunes de les quals famílies tindria
amistoses relacions. Els relats de Francisco de Sales, enginyosos,
humorístics, toquen, fins i tot, el tema de la rebosteria la
licoreria, i ens transcriu els versos d'un espanyol anònim que
pogué introduir en aquell país el licor d'herbes i altres brous
alcohòlics nostrats: «Doncs és, senyor, cosa provada/ que no es
poden juntar/ els olorosos comins/ i l'aromàtic anís;/ doncs si es
mesclen un dia/ encara que passin anys mil,/ l'anís fa olor de
comins/ i el comí ho fa d'anís./ I si ho posau en dubte/
remirau-vos el meu nas».
No era Caracas, i per tant Veneçuela, una de les fites més
freqüentades per l'emigrant balear (tot al contrari de les illes
Canàries) però hi hagué nissagues familiars molt significades, com
els Puig originaris de Sóller o els Campins, de Consell i Alaró, ja
documentats en el segle XV a Mallorca.
El repte d'aquells emigrants era el d'integrar-se en l'habitual
manera de ser dels veneçolans i d'això en formava part el règim
alimentici: «Em convidaren a un dinar senzill, que per senzill que
fos haguera causat enveja als potentats de la terra; si ells
sapiguessin que es pot menjar sense estovalles i sense presses, en
lloc de pa a la francesa, trufes i postres, iuques torrades,
blanques com la neu, pèsols tendres amb els grans trets a mà, llet
fresca, plàtans madurs untats de mel i crema, i fruites assaonades,
que encara veien gotejant la saba de l'arbre que les
produí...».
Es refereix, és clar, al rebost i taula de les hisendes, una de
les Valls d'Aragua, per a més dades.Per consolar-se dels productes
de la pàtria, podien aquells emigrants recórrer, de tant en tant, a
les fruites seques, les figues de seguer, els albercocs, però
sempre abans que en aquell clima tropical, en aquells darrers anys
del segle XIX, no els tragués gaire floridura: «Fruites seques,
encara fresques, que arriben al país, importades, i que fan un gran
paper i van pels comerços i a totes les fruiteries les teniu
anunciades com una gran novetat.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.