Cases pairals i modernistes

07/12/07 0:00

Quan Antoni Gaudí vingué a Mallorca el 1903 per tal de restaurar la Seu, feina que es perllongà una desena d'anys, va fer diverses excursions arreu de l'illa i en passar per Bunyola comparà aquesta vila muntanyenca amb altres pobles dels Pirineus, aquells que li havien inspirat de molt jove diverses escriptures, com aquell manuscrit de Reus on explica que «la casa és la petita nació de la familia. La familia com la nació té història, relacions exteriors, canvis de govern. La familia independent té casa pròpia, la que no ho és té casa de lloguer. La casa pròpia és lo país natal, la de lloguer és lo país de l'emigració: per això la casa pròpia és l'ideal de tothom. No's concebeix la casa pròpia sense familia: sols es concebeix així la de lloguer. A la casa de familia se li ha donat lo nom de casa pairal. Amb aquest nom, qui no recorda algun petit exemple en lo camp o en la ciutat? L'esperit de lucre i els canvis de costums han fet desaparèixer de la ciutat la major part de les cases pairals, les que resten patint una situació tan oprimida i insuficient que acabarà amb elles. La necessitat de la casa pairal no és sols d'una època i familia determinada, és la necessitat de tothom i de sempre...» Aquests mots del gran mestre ens conviden a descobrir tres cases pairals d'estil modernista a l'esmentada vila de Bunyola, evocació d'uns textos de 1878 sàviament raonats.

Encapellada amb caparutxa, com per a fer d'escenari a un conte de fades, la torre de Vil·la Francisca ens mostra el punt neuràlgic d'una composició arquitectònica, «art nouveau», on els elements ornamentals de la resta de l'edifici, dins un entorn densament enjardinat, suggereixen històries orientalistes. Diuen que el senyor que la va fer construir havia fet fortuna a les Filipines, i que quelcom de segell tagal s'hi alterna amb les tècniques constructives del modernisme. No menys expressiu, encara que es tracti d'un habitatge urbà, Cas Metge Penàs, amb els seus pilars d'entrada, la seva escala, les seves balustrades, l'estructura del pòrtic amb columnelles metàl·liques i la distribició de la façana, amb planta baixa i pis, triple finestra de marcs en relleu i un parell de finestrals del mateix estil, modernista popular, com les reixes de ferro que donen al carrer. En resum, quelcom que ens recorda algunes de les cases de la llunyana Nova Orleans. Igualment modernista o «Art Nouveau» és l'antiga taverna de Can Nadal, amb la seva policromada fantasia de rajoles i una nova teoria, minimitzada, de l'arc de ferradura, a la part baixa, i del disseny barroquista a la zona alta de l'espectacular façana. Finestrals geminats i llenços de pedra picada en el primer i segon pis. Un balcó central, llavorat amb ferros d'aparença salomònica, completa el conjunt.

Heus aquí les tres notes destacades a la població bunyolina pel que fa al modernisme arquitectònic, els quals, juntament amb l'estació ferroviària, de disseny més estàndard, s'hagueren d'integrar en un valuós i harmònic conjunt de cases rústegues, millor diríem, pageses amb predomini de portal de mig arc i que ens conviden a recórrer, o com especificaria Unamuno, a discórrer pels carrers i carrerons de Sant Mateu, Sant Pere, Sa Síquia, Ses Vinyetes, Sa Costa d'Es Torrent i Sa Plaça Major.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL