«El sexe és la forma més primigènia de manifestació de l'impuls vital»

-Per què revisitau un mite com el de Faust, ja tractat per escriptors com Marlowe, Goethe o Thomas Mann?

-Jo volia fer una novel·la sobre el mal i sobre com aquest es troba dins cada un de nosaltres, i per fer això el mite de Faust hi va molt bé, amb un personatge que entrega l'ànima al dimoni a canvi d'alguna cosa. Però volia veure què passava si resultàs que el dimoni està dins nostre. He volgut fer un enfocament del mite des d'un punt de vista més personal i hi he afegit components humorístics i sarcàstics i fins i tot esperpèntics.

-I heu donat una importància cabdal al sexe com a recurs per desenvolupar la vostra trama...

-El sexe és un element que m'agrada tractar per diversos motius. El primer és perquè m'agrada i perquè és maco i literàriament també dóna molt de joc. Així mateix, la raó més profunda és que sempre és la forma més primigènia de manifestació de l'impuls vital, la forma més lliure i desinhibida. Però, a la novel·la, hi ha un tractament més fosc i caricaturesc del sexe, amb grans hipèrboles i exageracions que per ventura fan riure. Si el lector hi sintonitza pot riure molt amb aquest llibre.

-Per què us fascina tant el mal, tema que ja és present en algunes de les vostres obres anteriors, tant narratives com poètiques?

-És una força cabdal que actua a la vida humana. Bàsicament aquestes són dues, el mal i l'amor, i després les unions físiques.

-El vostre personatge dóna gràcies per tenir una bona polla. La mida és quelcom important?

-No és tant un tema de mida com una qüestió d'obsessió fàl·lica. El personatge reivindica la mida com a element, i com a bon Faust perd la seva ànima, que està ubicada en els seus atributs virils que se li desprenen i surten corrents. És un home orgullós de la seva eina i perd la seva ànima i ha d'emprendre aquesta recerca de la seva ànima. Literalment li cauen els collons en terra.

-Feis servir la paròdia com un mecanisme habitual, fins i tot la religiosa?

-La paròdia és el mecanisme més habitual a la meva novel·la, però, a mi, la religió m'interessa moltíssim, perquè ha tingut una influència fonamental dins la societat i els individus, i hi ha una relació directa entre sexe i religió. El personatge ho redueix tot al sexe en la seva expressió més grotesca, però certament hi ha molta paròdia, fins i tot hi aparesc jo mateix i no en surt gaire ben parat, perquè la meva idea era mostrar que aquí no se salva ningú.

-Escriviu amb l'estructura de la novel·la ja delimitada i marcada?

-Sí en algunes coses, però hi ha moments en què el personatge ha tingut vida pròpia. Jo tenc una estructura però don marge a la sorpresa, perquè procur escriure com si llegís. És una feina prou pesada com perquè no hi hagi marge per a les sorpreses. Quan fas una novel·la vas llegint i t'endus sorpreses i així ha estat el procés de creació.

-Tot i que vós sou poeta i us en definiu com a tal, la vostra narrativa ha suposat temes nous i diferents per a la novel·lística catalana contemporània...

-Jo no m'he proposat fer cap renovació de la novel·la catalana, em don per satisfet si aconseguesc ampliar el camp de batalla. El que faig no està premeditat, escric de les coses que m'interessen i tenc la sort d'haver escrit sempre allò que pensava que havia d'escriure.

Això sí, crec que la poesia per a un novel·lista és un espai d'aprenentatge fonamental, i normalment els millors novel·listes també han tingut tracte amb la poesia encara que no hagin escrit ni un sols vers. A mi, el que m'agrada és reivindicar la imaginació en la literatura i la literatura catalana normalment té desconfiança cap a la imaginació.