Alfàbia a dues veus (1928)

Miquel Ferrà i Martorell04/12/07 0:00

«Des de la carretera, una magnífica avinguda d'arbres retallats duu a l'entrada principal, però la porta del camí només s'obre per a la família dels propietaris, seguint el revolt de la carretera s'arriba a una entrada lateral i, passat el pavelló del jardiner, una altra avinguda d'arbres també retallats duu a la casa. Hom pot visitar sempre el pati i el jardí, però s'ha d'obtenir el permís dels Villalonga a Palma per veure l'interior de l'edifici. Per més il·lògica que sigui la part de davant de la casa, té, malgrat tot, un gran encant. El perfil de la part baixa és animat, encara que baix d'escala; l'única obertura important és un bell disseny i el guix, d'un to ivori, és d'una qualitat inimitable. El portal barroc és de marbre rosa i d'una singular puresa de detalls; les pesants portes amb aplicacions de bronze són decorades amb cabotes i, completant la composició de l'entrada, trobam les llindes de cada banda i, damunt, un ull de bou de trets barrocs. En una paraula, l'efecte del conjunt és molt reexit».

Aquests mots d'elogi pertanyen al llibre Majorcan Houses and Gardens, publicat a Nova York el 1928. Els seus autors, la parella d'intel·lectuals formada per Arthur Byne i Mildred Stapley, membres de la Hispanic Society of America. Els contactes d'aquests mantinguts amb Espanya, a través de nombrosos viatges i llargues estades va de 1916 fins a 1935, quan es produeix la mort d'ambdós artistes i escriptors a causa d'un accident automobilístic.

Poc es devien imaginar que la porta que tan acuradament dibuixaren i descriviren formava part de les esbucades cases de la trista Inquisició, i suposam que també l'ull de bou. Devia ignorar també aquest punt, puix que no s'hagueren estat d'esmentar-lo, Francis Miomandre, el qual ens explica que «Alfàbia, francament àrab, que, mentre juga amb l'aigua de mil maneres gracioses o burletes, l'estalvia com si fos una cosa preciosíssima tornant-la allí d'on surt, la deixa amb cura un cop li ha fet perdre tota la força i li ha esmorteït l'empenta. De sobte, allà on no se sospita, en el racó d'un pati de casa camperola, gairebé dins un forat, descobriu el si de l'harem, la cambra secreta de l'esposa, el lloc sagrat. Un estany ample i profund, on l'aigua brolla per les voreres pètries, al mateix nivell de la cara del qui passeja. Allà hi és ella, tota l'aigua. Allà dolça, verd fosca, recollida en frescor de cova, nodrint un poble de saxífragues i molses. És allà, amb silenci només torbat pel murmuri del doll, prim, que la renova.

Hom queda immòbil davant el portal d'aquest cau de nimfes, atònit i eixelebrat, com si se l'hagués sorpresa nua, en la seva realitat de font-brolladora, en la seva primigènia essència... Igualment que l'aigua, l'ombra és acaronada, en el jardí d'Alfàbia. Així mateix és un tresor, un ésser molt estimat. Al seu voltant li munten guàrdia els eucaliptus. Per al seu passeig de cada dia es degué crear aquesta pèrgola, camí rústec de verger cobert per una llarga volta de gessamins i vinyes, i de la qual cada pilastra llança un doll d'aigua...».