A Buenos Aires, a Ottawa, a Barcelona o a Nàpols, n'hi ha pertot! Els artistes de carrer formen part dels heterogenis paisatges urbans amb els quals convivim cada dia molts de nosaltres. De fet, aquesta gent ha augmentat al mateix temps amb què han evolucionat les distintes ciutats d'arreu del geoide. Endemés del caire secular inherent a aquests quefers, també és interessant remarcar-ne la transcendència, perquè no s'ha d'oblidar que d'aquestes realitats n'han nascut figures musicals o artístiques avui conegudes entre nosaltres.
L'atmosfera que sovint envolta la vida d'aquests personatges -autodefinits com artistes, músics o pintors- esdevé mancada de formalitat i rigidesa, tot en pro d'estimular i d'incentivar el costat més creatiu i visceral dels espectadors. Tanmateix, variables que amb freqüència influencien la quotidianitat de molts de nosaltres -com ara els horaris laborals o les condicions meteorològiques- passen a un segon terme quan ens referim al futur d'aquestes persones.
El dia a dia
Fent una passejada pels carrers més comercials i cèntrics de Ciutat toparem Sergio, Valery, Martina... Els toparem a ells o a d'altres companys que cada dia es guanyen les sopes entre les incessants passes dels vianants que circulen incansablement cap amunt i cap avall.
Ens aturam a dialogar amb dos dels músics que normalment s'instal·len entre el carrer dels Oms i el carrer de Sant Miquel: Valery Soanov, que toca l'acordió, i Sergio Prodam, que assaja amb la trompeta. Els dos vénen de molt enfora, procedeixen de l'Europa de l'Est, de Bulgària i Moldàvia respectivament. La seva targeta de presentació és prou nítida, els dos s'identifiquen com a músics, músics que tenen més de vint-i-cinc anys de tradició als seus països d'origen.
Amb tot, asseguren que destinen al seu ofici entre hora i hora i mitja els matins i un parell d'hores els horabaixes. Tot i això, alguns dels responsables de les botigues amb els quals limiten els seus «escenaris» ens confirmen que alguns arriben a fer jornals de més de vuit hores. Avançam en la xerrada i quan posam damunt la taula el tema dels doblers, de seguida impera el silenci. Finalment, Sergio ens despulla -enmig d'una rialla postissa- i ens diu que «tot i que aquí la gent és molt respectuosa, hi ha dies que arrib a casa amb només cinc euros a la butxaca».
La mancança de papers o els problemes familiars obliguen molts d'aquests personatges a treballar al carrer mentre espera alternatives futures. Emperò ens adonam que aquesta situació no és absoluta quan, enmig de la plaça Major, ens aturam a parlar amb una de les estàtues humanes que hi sovintegen.
Mig pendent del públic, Martina ens remarca la duresa que en alguns moments s'apodera del seu treball, ja que «acaba sent incòmode mantenir una mateixa postura durant tant de temps, es necessita força mental». Ella alterna aquesta activitat amb allò que qualifica com «altres feinetes», perquè diu que no es veu treballant vuit hores diàries d'oficinista, tot en un intent de defensa ferma del seu estatus coetani.
Els pintors i caricaturistes per ventura siguin, de tot aquest col·lectiu, els més acceptats i valorats pel públic i, per què no dir-ho, els que millors recompenses econòmiques obtenen del seu treball. Just a vorera de l'església de Sant Miquel, a Palma, ens trobam un petit grup de pintors i pintores sud-americans que exposen les seves làmines i colors des de ja fa un temps. Ens asseguren que és una feina que, tot i les contraprestacions, és prou motivadora. «La feina espitja durant els mesos d'estiu i també a mesura que s'acosten les celebracions nadalenques», afirma una artista, alhora que dues dones s'interessen per un dels seus dibuixos.
Acolliment de la gent
Aleatòriament, conversam amb vianants per cercar una impressió que mesuri l'acceptació del públic.
Els resultats que obtenim no són prou diversos, les avaluacions coincideixen majoritàriament en la idea que aquestes activitats atorguen un valor afegit a la ciutat, ja que la fan més metropolitana. Els sons, les imatges o els gestos d'aquests artistes amb els seus quefers convencen ciutadans, emperò també comerciants.
Algun d'ells ens recorda que ajuden activament a crear el clímax òptim perquè les persones badin entre mostradors i acabin sentint-se més còmodes per fer les seves compres.
Arribats a aquest punt, un es pot demanar quina deu ser la posició de la Policia Local vers aquests artistes de carrer. Just a tocar de Cort, un integrant del cos ens aclareix la qüestió: «Totes aquestes persones poden actuar o exposar les seves creacions sempre que això no suposi una alteració de l'ordre públic».
El missatge és prou transparent, perquè els agents només s'interposen en la feina d'aquests artistes quan es donen circumstàncies com ara que l'acumulació de curiosos entorpeixi el pas dels vianants o que els sons que desprenen els seus instruments superi el llindar marcat.
Des de l'administració municipal, es reitera la intenció que la ubicació d'aquests dansaires, músics, pintors o caricaturistes no sigui sempre la mateixa, ja que en algunes ocasions han comparegut denúncies de qualque veí o botiguer.
En qualsevol cas, aquestes queixes es qualifiquen de «puntuals».
Malgrat això, no és gens estrany que la bona impressió que en general se'n fa la gent sigui un estímul per a moltes d'aquestes persones que, per circumstàncies dispars, han apostat per un model peculiar de vida que, tal vegada sense adonar-se'n gaire, contribueix a donar vida i salut a l'atmosfera de fredor que en alguns moments envaeix les nostres ciutats.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.