Una carta de Paul Valéry (1918)

No sé si tingué destinatari. Llavors fou publicada a la revista Le Capitole el 1926. Però ja havia plogut molt. Paul Valéry, nascut a Sète el 1871 i mort a París el 1945, deixeble de Mallarmé, després de publicar els seus primers poemes, s'entregà durant un temps a l'estudi de les matemàtiques. Quan tornà a l'escriptura i la poesia, el 1895, havent estudiat fins a les arrels Da Vinci, cercà una inspiració de caràcter simbolista. De tota la seva producció, el poema més conegut i més important és el Cementiri marí, publicat per primer cop el 1922. Un cementiri, el de Séte, cara a la mar, on hi ha la seva tomba i la d'un bon nombre de sollerics que durant la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX instal·laren molts comerços en aquella ciutat. Aquest poema ha estat considerat pels crítics un model de la poesia pura. Valéry va escriure també diversos assajos sobre art, música, ciència i filosofia. A la carta que esmentam, deia, entre altres coses: «Tota idea d'inspiració, si tenim en compte la imatge ingènua d'un buf que ens arriba de l'exterior, o d'una ànima tot-poderosa que per un breu temps substitueix la nostra, pot abastir la mitologia ordinària de les coses de l'esperit. Quasi tots els poetes en tenen prou. Però és que tanmateix no en volen patir d'altra. I jo no puc arribar a comprendre que no facin recerca de si mateixos, tot davallant, el més possible, als àmbits interiors. Quantes observacions no hauré fet jo sobre aquestes coses mentre treballava en els meus versos! Ara, cal dir, que aquest treball, aquestes recerques, aquests esforços del poeta contra les estretes condicions que hom es concedeix i de les quals poca gent en treu una consequència indirecta, puc que dir que foren mai fatigues perdudes. Jo feia donar al meu temps de tasca i de tensió tot el que aquest podia contenir. L'art dels versos fets amb alegre simplesa no és un art veritable. Se'ns presenten a cada instant problemes sense sortida. Un no-res fa naufragar un bell poema, posa en compromís el seu compliment, en trenca l'encís. El cervell dels poetes és un fons marí on molts vaixells hi han trobat el darrer repòs». En un altre moment de les seves reflexions, Valéry, tot comentant el seu cementiri marí, escrivia: «La força de plegar el verb comú fins a uns extrems imprevists sense rompre les formes consagrades, la captura i reducció de les coses difícils de dir i sobre tot la conducció simultània de la sintaxi, de l'harmonia i de les idees, que es el problema de la més pura poesia, són als meus ulls els objectius suprems del nostre art. Sempre que pens en l'art d'escriure, en vers o en prosa, el mateix ideal es declara en el meu esperit.»