Així com en els dies de gran calor la tensió elèctrica creix fins a tornar-se intolerable i acaba per engendrar el raig, no podria ser que l'amuntegament sense atur d'aquests pensaments mai renovats que enverinen l'aire del gueto produís una sobtada descàrrega, una explosió espiritual que com un cop de fuet projectàs a la llum del dia la nostra experiència onírica? Per un costat, en la natura, el raig... i per un altre, una aparició que pel seu aspecte, el seu pas i el seu comportament mostrarien, de forma infalible, el símbol de l'ànima col·lectiva, sempre que sabéssim interpretar el llenguatge secret de les formes...»
És un fragment de la novel·la El Golem, de Gustav Meyrink (1886-1932), escriptor austríac, considerat un dels mestres del gènere fantàstic, que prefigura en les seves obres els àmbits de gran tensió que farà servir Kafka. El Golem era portat al cinema per Paul Weneger el 1914 i l'argument es basava en les llegendes medievals del barri jueu, quelcom que podem considerar com un precedent dels Frankenstein i altres éssers artificials de la ciència-ficció. En els carrerons del districte jueu de Praga, un rabí desenvolupa un home de fang i li dóna vida mitjançant les arts màgiques. Tot plegat porta la mateixa lliçoneta que Mary Shelley volgué imprimir a la seva criatura de fantasia. L'home no pot imitar Déu en la creació de l'home i si ho fa, el resultat, per força, serà decebedor.
Per altra banda, la descripció urbana dins la qual es cou el misteri i que el film reflectí a la perfecció, no pot ser menys mestrívola: «El flux de la vida entorn de nosaltres em mig desmaiava, fins al punt de no poder gairebé distingir les petites taques lluminoses en les imatges que desfilaven al davant de mi: joies amb espurnes sobre les orelles i cadenes en les maneguetes de pell, guants blancs, un canet amb un collar rosat que volia mossegar les
nostres rodes, els caballs coberts d'escuma que es creuaven amb nosaltres amb un soroll argentí de sonalls, l'escaparata d'una botiga amb xals lleugers nuats amb perles, tocats resplendents... el reflex de la seda sobre els malucs estrets de les al·lotes. El vent fred que ens tallava el rostre augmentava encara més l'embarassosa calor del cos de n'Angelina. A les cruïlles, els guàrdies urbans es feien cul enrere respectuosament quan nosaltres passàvem al triple galop. Arribats al moll haguérem de reduir la marxa perquè molts cotxes formaven una filera vora el pont de pedra esbucat, tot mostrant un eixam de cares encuriosides. Gairebé hi vaig pegar un cop d'ull... Les avingudes d'un parc, llavors la remor de les fulles sota les ferradures dels cavalls, un aire humit, arbres gegantins amb nombrosos nius de corb, la verdor morta de les prades amb blanques illes de neu que es fonien, tot plegat passava al davant de mi com en un somni.»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.