Hemingway i Prévost (1949)

Ernest Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899-Ketchum, Idaho, 1961), havia passat del desencís de la generació perduda a una glorificació de la força moral de l'home, que es mesura amb el món i els éssers en un cos a cos solitari. Premi Nobel de Literatura el 1954 i supervivent de dues guerres, la primera mundial i la civil espanyola no volgué assistir a la seva decadència, a la darrera vellesa i se suicidà. Però l'any 49 encara li restaven coses a fer i Prévost explica: «Heus aquí un escriptor, ja il·lustre en el seu país, i que el nostre no ha posat encara en el seu lloc. No serà mala cosa descobrir-ne les raons. Feis-lo llegir a un lector mitjà, home o dona, que mai no negarà, al llibre, allò que mereix d'admiració. Ningú no negarà la potència dramàtica, la manera breu i forta de veure i de pintar. Hom vol que relats de boxa o de tauromaquia ni que aquestes històries de joqueis truquers o les narracions curtes com Poble d'Indis siguin obres mestres. Qualsevol escriptor que conegui l'ofici en lloarà els diàlegs, la progressió d'efectes, l'absència de retòrica i d'efectes fàcils: tot un art impecable dins la seva rustiquesa... Però, i el lector? Trobarà tot això massa fort, massa dur. No el que l'escriptor pinta... Acceptarà molt altres horrors incomparablement més ferotges amb la condició que s'hi barregin dots declamatoris... El que pinta, aquesta veu indiferent, i de tant en tant ronca, és l'infern. És pitjor que la misèria, pitjor que la lepra, pitjor que la ceguesa i tanmateix guarda tota l'aparença de la vida normal, i deixa lloc a totes les temptacions de la vida, i, després de cada temptació, a la desesperança...».