Els dos de sempre (1984)

Miquel Ferrà i Martorell04/11/07 0:00

Alfonso Rodríguez Castelao, conegut només com Castelao en el món literari, destacà com a polític, escriptor, pintor i dibuixant. És ja clàssic entre els clàssics a Galícia. Nascut a Rianxo el 1886 moriria a Buenos Aires el 1950. Promotor del Partit Galleguista i diputat republicà, inspirador del galleguisme, el seu ideari polític és recollit a «Sempre en Galiza, 1944», i que aconseguí també èxits com autor teatral, assagista i narrador. És, potser, el més significat creador de la prosa moderna gallega, amb un estil crític i caricaturesc que trobam també en els seus dibuixos. En aquesta data treia al mostrador de les llibreries la seva novel·la Os dos de sempre, que relata les aventures de Pedriño i Rañolas, dos al·lotells que passen tota mena d'angoixes per poder sobreviure. És clar que rere els plors sempre hi pot haver el xucla-mocs de l'esperança. Es condició humana. Autodefensa.

«Pedro levaba dous días de cesante, a fuxir de sí mesmo. Era unha esponxa embebida de melanconia. Quixera marcharse polo mundo e turraba por el o conchego do fogar. Facía calor e tiña frío. A ialma pedíalle conforto e ventáballe mágoas a eito. En troques Rañolas era feliz. Tiña un local alugado e agardaba unha partida de relós e ferramentas para abrir a reloxeria. Andaba xa de bastón e medraban mundos para os seus anceios de felicidade.»

Prosa clara, de sentència breu. Mentre Pedro no té feina ni a on

caure mort, Rañolas ha emprès un negoci. Així és el món. Però ja

els anys els han passat per damunt. Els dos de sempre i sempre el mateix, és el missatge que sembla donar-nos Castelao, del qual, el seu crític Marino Dónega explica: «Equilibri, claritat, ordre, mesura i estabilitat, fan de la seva obra una presència modèlica i permanent que mai no havia estat vista a les lletres gallegues. Obra i vida fan de Castelao un membre il·lustre de la 'santa compaña' de gallecs immortals, que ell imaginà per a profit del futur...

L'estil de l'obra literària de Castelao és clar, sincer i natural. Sense posat. Va orientat de cara al que és simple, primitiu, elemental.

Esquematisme lineal sense crear perjudici a l'obra i llavors, composició simètrica en la distribució de la matèria literària, ideològica i conceptual. Aquests elements constructius, en equilibrada tensió dinàmica, creen espais interiors amb una veritat estructural transparent...»