El cas únic d'Edith Piaf (1961)

Miquel Ferrà i Martorell01/11/07 0:00

Edith Giovanna Gassion, coneguda en el món de l'espectacle com Edith Piaf, cantant francesa (París, 1915-Id. 1963), famosa per la seva veu esqueixada, plena d'emoció i força expressiva. Cançons com La vie en rose o Hymne à l'amour foren universalment celebrades. Dos anys abans de la seva mort, Armand Drouot, li dedicava a la revista Constellation aquestes paraules: «Són les dotze menys deu de la nit. El torn de cantar que ha durat cinquanta minuts s'acaba. Rere el feixuc teló de l'escena la multitud clama i aplaudeix. Edith Piaf recobra la seva bossa negra i se'n va de peu puntetes. Entre les bambalines pot sentir encara el soroll sord de les aclamacions que no s'aturen i que l'acompanyen fins al cambril. Sense els projectors, sense la música, ella no és ara més que una dona tota sola. Porta el seu vestit negre ben endreçat, sense forma, que fa molt temps ha passat de moda, el mateix que les seves sabates planes. La seva figura ha patit els més cruels reumatismes, els seus omòplats es descobreixen sota el satí negre, el seu rostre arrugat, malgrat el maquillatge, pot resultar encara més patètic. I tanmateix, aquesta dona que passa com una ombra, ha reprès a l'Olympia una segona carrera triomfal. El públic, que a cada representació la cobreix d'aplaudiments, sap molt bé que ella ens retorna de la part més fosca de la nit. Ha seguit dia rere dia la seva lluita contra una malaltia que segons els metges manca de tota esperança. I les aclamacions es dirigeixen també al coratge d'aquesta dona de la qual cançons i veu són úniques».

Es, efectivament, cantautora. Diríem, fins i tot, poetessa:

«Avec mes souvenirs,/ J'ai allumé le feu./ Més chagrins, mes plaisirs,/ Je n'ai plus besoin d'eux./ Balayées les amours/ Avec leurs trémolos/ Balayées pour toujors,/ Je repars a zéro...».

Marguerite Monnot, que la visità a l'hospital americà de Neuilly, explicava la resistència heroica de la cantant:

«Totes les seves venes no eren altra cosa rapinyades mentre li administraven les injeccions. Estava envoltada de petits tubs de goma per on anava el sèrum que la mantenia miraculosament viva».

És el que passa amb les persones llegenda. Sembla que mai s'han de morir. Vivia a una casa de barri residencial de dos pisos que li havia costat cinquanta milions de francs, aleshores tota una fortuna. Edith habitava només un dels pisos i ho feia amb una senzillesa que contrastava amb aquells jardins i aquells mobles. I tanmateix opinava que no hem d'estimar els mobles ni els objectes ni els vestits ni les joies. Nosaltres, afirmava, no som posseïdors de les coses. Són les coses que ens posseeixen a nosaltres, pobres mortals. Tot allò que ens sobreviu ens ha posseït. I és ben cert.