El bandoler Parragó (1826)

El seu cap era posat a preu un cop i altre. Nomia Antoni Rosselló, però tothom el coneixia pel seu malnom, «Parragó», un dels darrers bandolers de Mallorca, capità de colla. Era natural de Manacor i havia cercat refugi en el bosc i la muntanya, com els seus companys que es malguanyaven la vida fora de la llei. Aquests havien nom Bartomeu Ordines, «En Manco», de Santa Margalida; Miquel Mas, «En Masset», d'Alaró; i altres tres dels quals només en sabem un apel·latiu: En Collet, En Sion i En Sans. Mitja dotzena de bandits de mitjana edat que serien capturats els primers dies de gener de 1827 per haver comès, entre altres delictes, el robatori dels exvots, joies i altres objectes del cambril del Santuari de la Mare de Déu de Pollença, la mateixa que havia visitat Jovellanos pocs dies abans de marxar per sempre de Mallorca. Això del robatori seria el desembre del 1826, prop de Nadal. Forçaren les portes del monestir i els frares llecs que guardaven l'indret, dormint a cama allargada, no se n'adonaren. Se n'endugueren, fins i tot, la venerada imatge, que despullada, a camp obert, de les seves riqueses, fou abandonada sobre les branques d'un garrover. La gent, els pollencins, en fer la tal troballa, posaren els crits arran dels niguls i ho consideraren un espantós sacrilegi. Algun glosador d'aquella hora ens ha deixat els versets que diuen: «En Sans i En Parragó,/ En Massot i en Masset,/ Feren ofici secret,/ Per robar nostre Senyor.»
Les autoritats policials havien infiltrat dins la quadrilla, que de fet ja era curta de nombre, dos lladres penedits i amnistiats.
Quan els traïdors foren descoberts, després d'haver participat en dos robatoris, els altres decidiren matar-los a cops de coltell. Tot i que hi oposaren forta resistència, abraonant els seus agressors, puix que es tractava de gats vells i molt experimentats, foren finalment vençuts i deixats per morts. Per fer desaparèixer els cossos, els llançaren al pou de N'Alberdi, enmig d'un pinar, prop de Sa Pobla. Llavors hi tiraren pedres amb intenció de cobrir els cadàvers. Però sembla que un dels morts no estava tan mort i es pogué amagar a un coval que hi havia a flor d'aigua i encara tingué prou forces per a sortir d'aquell forat. Posat de través i movent mans i peus de forma alternativa, anà ascendint fins a arribar al coll del pou. No ho aconseguí en el primer intent, però sí en els segon. Llavors, malferit com estava, anà fins a Muro i donà part al Comissari que amb un escamot havia arribat a aquella vila des de Palma. No devien esser els homes fidels a Parragó massa destres en l'ús del coltell, la navalla o el ganivet, ja que l'altre suposat mort, que el Capità General havia enviat a entrar en aquella quadrilla, alenava encara quan el descobriren i tragueren del pou. No hi colà la vida i ho pogué contar. Els bandits, en mans de la justícia, que havien fet el seu feu del bosc més espès del Pujol de Son Sabater, foren públicament executats a garrot vil.