Temps de dur les olives a la tafona. Temps de fer oli. Aquest
líquid d'or que tan important ha estat i és en la nostra
gastronomia illenca. Compartim aquest amor multisecular de
l'olivera amb diversos països de la Mediterrània: Israel,
Andalusia, Sicília... I aquí ens volem trobar amb la figura de
Luigi Pirandello (Agrigento, 1867-Roma, 1936), autor de novel·les i
relats breus en la tradició del verisme i que destacà,
principalment, pel seu teatre, on presenta la personalitat humana
dislocada en aspectes i opinions contradictòries, incapaç de
recomposar-se lògicament. Parlant d'olives, oliveres i oli ens ha
interessat la seva narració «L'alfàbia»...
«Aquell any les oliveres aparegueren quallades de fruit: encara
els arbres antics es veien carregats, com l'any anterior, malgrat
les boires en l'època de les flors. Don Lolló Zirafa que posseïa
grans olivars en la seva possessió de «La Cota del Primer sol», amb
vista que en les seves cinc alfàbies velles de terrissa esmaltada
no hi cabria tot l'oli de la nova collita, n'encarregà una més
grossa a Sant Esteve de Camastra, on es fabricaven: alta fins el
pit d'un home, panxuda i magestuosa, és a dir, com l'abadessa de
les altres alfàbies. Com de costum s'havia barallat amb el
terrissaire local: però, amb qui no estava barallat Don Lollo
Zirafa?
Per qualsevol coseta de no res s'enfurismava...
Aquella alfàbia nova, que li costà quatre unces comptants i
sonants, tot esperant un lloc al celler, fou posada provisionalment
a la tafona. Una alfàbia d'aquella dimensió no s'havia vista en la
vida; hi devien caber com a poc dos-cents litres. Posada allà, en
aquella cova humida, plena d'olor de most, espessa i agre com a
tots els indrets sense aire i sense llum, feia llàstima...».
I ara ve el millor de la història. Mirau, per on, l'alfàbia
aparegué un matí de la collita d'oliva, enmig dels tràfec dels
pagesos que anaven i venien, trencada. Només un tros. Però rompuda.
Don Lollo es posà furiós. Hagué de cercar algú que li arranjàs.
Aquest era Dimas Licasi, «un vell primatxol, d'articulacions
retortes i nuoses com un tronc mil·lenari d'ullastre. Per treure-li
una paraula feia falta un ganxo. Cellut, pensatiu, trist pel seu
cos deformat...» va accedir a arranjar l'alfàbia amb la seva pega
miraculosa. A causa de la dimensió de l'alfàbia s'hauria d'arranjar
des de dintre. Fer els foradets amb la barrina, passar-hi els
filferros de costura i assegurar la peça rompuda amb la pega
d'aferrar. L'ajuda ren a entrar-hi. Quan hi va ser, va fer una
feina gairebé perfecta. Acabada la tasca va voler sortir, però la
boca de l'alfàbia no li ho va permetre. Què havia de fer? Rompre
novament l'alfàbia o restar per sempre més allà dintre com una
sardina de llauna dins el seu oli? Don Lollo s'estirava els cabells
al davant de tal dilema.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.