Victor Hugo i Bonaparte (1824)

15/10/07 0:00

Vint-i-un anys tenia Victor Hugo quan compongué l'oda titulada La meva infantesa que, tal dia com avui de l'any 1824, figuraria en el seu volum Les noves odes. El poeta, en aquests versos, evoca amb nostàlgia els records de la seva infantesa errant pels camps europeus que Bonaparte havia conquerit. El jove Hugo se sent marcat per una certa tristor, un rar enyorament per les glòries passades, les del seu padrí, el general Lahorie, o son pare, el general Hugo, que seria governador de les províncies d'Àvila i Segòvia. Com ell mateix diu, «aquesta generació nascuda amb el segle i nodrida pels butlletins de les victòries imperials i als ulls de la qual ha restat per a sempre més la visió d'una espasa nua...».

La poesia èpica no sent l'olor de la sang ni la pudor dels cadàvers. La poesia èpica, per tant, fuig de la realitat i en fa una altra, amb homes immortals, soldadets de plom o de goma.

«Jo tinc somnis de guerra i l'ànima inquieta; Jo hauria estat soldat si no fos poeta.
No és sorpresa que estimi jo els guerrers! Sovint, plorant per ells, amb angoixa desfeta; El xiprer tombal és més bell que el llorer!».
I més envant canta tot aquest món sorollós del soldat en campanya, quan la mort espera a cada cap de cantó. Esmenta els carros plens de pólvora, els fusells en punxarrut feix, les tendes de campanya, les boques negres dels canons, els orgullosos cuirassers amb els seus plomalls al casc...

«M'agradaven els retrons de la marxa, els accessos difícils, L'espasa trinxant dels caps que guien rengles dòcils; El sentinella a cavall perdut dins un bosc aïllat;

I els vells batallons que passen per les viles

Amb una bandera mutilada».
Les imatges són punyents i clares. Les escenes, en pocs mots, han estat muntades amb seny i destresa. Els colors dels uniformes són, però, el nucli de tot l'engany...

«Jo admirava d'aquell hússar la rapidesa
Tota de garbes d'or sa pitera presa, I el plomall blanc dels àgils llancers,

I els dragons, mesclant sobre llur casc gàpid

El pel tacat del tigre als clins negres dels corsers».
Un altre cop la lluentor de les indumentàries militars. Les garbes d'or o cordam d'agulleta en els dolmans. Els gàpids, tribu dels gots que duien sobre el seu casc pells d'animals salvatges. O els elms dels dragons imperials que es mostraven folrats amb una peça de pell de pantera...».

Evoca Hugo els indrets diversos de la llarga marxa dels exèrcits bonapartistes...
«Espanya em mostrava els seus convents, les seves presons; Burgos, la seva catedral amb gòtics florons; Irun, les teulades de fusta; Vitòria, les seves torres; I tu, Valladolid, amb els casals que als cantons feies rodar cadenes...».
Referint-se al que deia el general Hugo en les seves memòries: «Quan els reis catòlics viatjaven per Espanya i no s'allotjaven en els edificis públics, la casa particular que tenia l'honor de rebre'ls obtenia nombrosos privilegis: el propietari feia instal·lar amb gruixudes cadenes de ferro el mur de la seva principal escala».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL