Després de la mort de Napoleó a Santa Elena, les seves despulles
serien traslladades a París. Molts poetes s'inspiraren en aquella
realitat. L'home quasi totpoderós eren reduït ja per a sempre,
encara de solemnement, a les ombres de la mort. Un d'aquests poetes
era Alphonse de Lamartine. La seva composició «Bonaparte» conté
unes reflexions escrites poc després que França s'assabentàs de la
mort de l'emperador a l'illa atlàntica. Es precís tenir en compte
que la família de Lamartine era profundament reialista i el poeta
ho explica molt bé en un dels seus comentaris: «Jo no estimava
Bonaparte. Havia crescut dins l'horror de la seva tirania. Tot
escrivint aquesta oda, que algú ha trobat massa severa, jo m'he
trobat, ben al contrari, massa indulgent. Tanmateix, la popularitat
pòstuma d'aquest gran nom no es pogué amagar ni una miqueta».
I així, cantava: «Sobre un escull batut per l'ona qui plora,/ el
navegant, de lluny, veu blanquejar en la ribera/ una tomba, prop de
la vorera i per les aigües cenyida;/ el temps no ha obscurit encara
l'estreta pedra,/ i sota el vert teixit de cards i eures,/ hi podem
distingir un ceptre trencat».
«Aqui dorm... Ni un nom! Demanau-lo a la terra!/ Aquest nom, en
lletres sagnants escrit/ des de les vores del Don a les sorres del
Sinaí,/sobre el bronze i el marbre, i sobre la sina dels braus/ i
fins i tot al cor d'aquests ramats d'esclaus/ resignats sota sa
quadriga».
Segueixen setze estrofes més i diu, llavors, la darrera: «Tancat
és son taüt! Ja Déu l'ha jutjat! Silenci!/ el seu crim i les seves
gestes pesen dins la balança:/ Que no toqui més la mà dels pobres
mortals!/ Qui pot sondejar, Senyor, ta clemència infin ita?/ I
vosaltres, pobles, sabeu quin és el va preu del geni/ que no
engendra pas cap virtut!».
Són mots que sota l'aparença de meditacions poètiques es queixaven
amargament d'uns anys injusts. Es el mateix tema que exposava José
de Espronceda en el seu poema «A la traslación de las cenizas de
Napoleón»: «Misèria i avidesa, diners i prosa,/ en vil mercat
convertit el món,/ passions de generosa ànima/ posant a molt baix
preu,/ quan ta sort i ton resplendir presideix/ un mercader que amb
la seva vara amida/ el geni i la virtut, trista Europa,/ i entre el
llenç vulgar que brodà en or,/ mort ton antic llustre i decòrum,/
com a un cadàver fètid t'abriga». I conclou amb una darrera
estrofa: «Què importa si provoca/ ma veu la burla de les ànimes
vils,/ morir què importa en tan gloriosa lluita,/ què importa
enveja que tadent afinis?/ Jo cantaré: la humanitat m'escolta;/ Jo
volaré on la tomba amaga/ l'antiga glòria i resplendir del món;/ jo
mateix aixecaré la llosa,/ i remouré la terra que sepulta,/ semença
de virtut i pols fecunda,/ la cendra d'un heroi generosa/ i enmig
de tothom, en dilatada plaça/ de la gran capitalm davant els ulls/
de sa dormida, rebaixada raça,/ llançant ses pàl·lides despulles,
O, vergonya!, cridaré a la gent/ O, dels homes rebutjable escòria,/
veniu, doblegau l'envilit front:/ un cadàver, no més és vostra
glòria!».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.