No podem encetar el catàleg d'aquests relats sense fer memòria del «mite» del comte Mal a Can Formiguera. La història que envolta aquest indret combina l'objectivitat dels fets històrics amb pessigades de fantasia. Ramon Burgues de Safortesa i Fuster "més conegut com a comte Mal", era l'amo de Can Formiguera i va ser un dels més clars representants de la reacció senyorial del segle XVII. De fet, una de les seves iniciatives fou engegar una ofensiva per aconseguir el dret de cobrament del delme de les comunes de Santa Margalida, a més de voler obtenir la jurisdicció feudal, civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries. Tanmateix, els desitjos del comte toparen de front amb les franqueses del rei Jaume I, amb la qual cosa les bregues, els morts i ferits, la por i els abusos d'autoritat s'apoderaren d'aquell escenari. Ben segur que fou aquest bel·licisme que atorgà l'apel·latiu de Mal a aquest comte mallorquí.
La memòria de l'amo de Can Formiguera no queda aquí. Les antigues contarelles parlen de com aquest personatge es va enamorar d'una monja de Santa Clara. Arran d'això, va construir "amb l'ajuda del dimoni" una torre a la mateixa possessió que li permetia vigilar meridianament els moviments de la clarissa. Endemés, la tradició també confirma l'existència d'una galeria subterrània que connectava el convent amb el casal, amb la qual cosa el comte Mal posava a prova els dogmes que regien aquells temps.
Un altre exemple magnífic d'aquest recull el trobam en el carrer de Sant Feliu de Palma. Just allà s'ubica la possessió de Can Pavesi o Can Belloto, popularment coneguda com les Carasses. La història troba el seu inici devers l'any 1606, quan el jurista genovès Joan Francesc Pavesi obtingué la propietat després d'haver guanyat un plet. Tot seguit, hi va posar en marxa una reforma que culminà l'any 1620, just abans de la seva mort, tal com s'informa en una inscripció en el fris de la porta. Passats uns lustres, Domenico Belloto "mercader que s'enriquí fugaçment amb el comerç de blat a compte del Gran i General Consell" s'hi va instal·lar. La qualitat diferencial d'aquest casal es troba a la façana. En aquest sentit, l'edifici ofereix als vianants tot un grapat de màscares monstruoses amb la llengua ben treta. Aquesta peculiar ornamentació ha servit per obrir un llarg elenc d'interpretacions que freguen subtilment el surrealisme més genuí. Una d'aquestes suposicions afirma que el tarannà despectiu de les màscares es deu al caràcter aspre del propietari, que va voler expressar d'aquesta manera les seves desavinences amb els seus veïns.
La història que gira entorn de l'antic casal de Can Berga "just a vorera de la plaça del Mercat" esdevé un altre exemple suggerent. A mitjan segle XVIII, aquesta possessió va ser objecte d'una ambiciosa reforma. Gabriel de Berga i Zaforteza, un dels senyors més rics de l'illa d'aquell temps, va voler exhibir les seves riqueses fent bastir els balustres de la balconada d'argent massís.
La reacció de l'Administració fou contundent, ja que va frenar la iniciativa de l'amo amb vista a un possible escàndol davant aquest acte de vanaglòria.
Precisament, la negativa de l'Ajuntament va desembocar amb la retirada de la barana i, en efecte, els balcons es taparen. A partir d'aquí es va crear tot un seguit de llegendes que intentaren donar resposta a aquesta feta. Una de les versions ens descobreix que els balcons se cegaren per no haver de veure les execucions que sovintejaven a la limítrofa plaça.
L'alternativa a aquesta explicació ve d'aquells que propagaren que els balcons es taparen com a càstig a la supèrbia mostrada pels propietaris per haver pretès col·locar-hi una balustrada d'argent. De fet, no fou fins el 1857 que Joan Burguès va culminar la façana de Can Berga.
Les contarelles que s'associen a aquesta construcció de Ciutat no acaben aquí. Endemés de la balconada, la tradició popular també fa memòria de l'enrajolat. Les pretensions d'aquest senyor de Can Berga l'empenyeren a proposar al rei d'enrajolar la planta noble del casal amb monedes d'or, les quals havien de ser de curs legals. El monarca, després d'haver pensat i repensat la demanda, va decidir acceptar-la amb un sol condicionant. El requisit que va posar a damunt la taula fou que les monedes no podien ser trepitjades de cap de les maneres, ja que aquest fet podria deteriorar l'status del mateix rei. En tot cas, sembla que la proposició reial no fou gaire suggerent pel senyor, que en desistí. Tal com es pot observar en el recull de l'historiador Gaspar Valero Ciutat de llegenda, les parets de molts dels casals de Palma amaguen històries que, enginyosament, han anat sobrevivint al pas dels darrers segles.
Sigui com sigui, de vegades pel seu rerefons pedagògic i d'altres pel seu esperit més fantàstic, aquestes llegendes s'han convertit en un dels elements autòctons a protegir per a l'endemà.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.