Entenc per home gòtic aquell que troba plaer en evocar i recrear
l'Edat Mitjana, tan caracteritzada per les teories de l'art ojival,
el qual, des de la perspectiva literària, es relaciona amb poetes i
escriptors com Chateaubriand (1768-1848). Per això, podríem afirmar
que Jovellanos, l'home de Bellver, era gòtic en aquest aspecte
d'esplaiar-se imaginant els detalls d'un temps perdut. Mostra
aquesta sensibilitat quan descriu amb gran vivor el castell que li
serveix de presó però que en determinats moments ell pot veure com
una rara residència.
«De vegades, en tornar dels meus passejos solitaris, mirant-lo a
la dubtosa llum del crepuscle quan talla l'altíssim horitzó, se'm
figura veure un castell encisat, sortit de cop i volta de les
entranyes de la terra, tal com aquells que la impetuosa imaginació
d'Ariosto feia sortir amb un buf del ventre de la muntanya per a
presó d'algun malfaent cavaller. Ple d'aquesta il·lusió, quasi
esper sentir sonar el corn tocat des dels enlairats merlets, o
guaitar algun gegant guardià del pont, i aparèixer algun altre
cavaller, que ajudat pels seu nigromant, véngui a desencisar aquell
desventurat. El més singular és que aquesta il·lusió té aquí la
seva porció de versemblança, doncs sens comptar altres aplicacions,
el castell ha sortit tot de les entranyes del pujol que ocupa».
Així és. Prop de la fortalesa, les coves formades quan era excavada
una pedrera de marès, tètriques i laberíntiques, on, fins i tot hi
han estat trobades, en diferents avinenteses, restes humanes, pot
convocar tots els oracles de la més imaginativa bruixeria.
Va conèixer Jovellanos aquestes profunditats i per això no és
estrany que ens parli d'Ariosto, Ludovico Ariosto (Reggio
nell'Emilia, 1474- Ferrara, 1533) i que recordi aquells cavallers
que varen combatre en el cós parisenc del Camp d'Agramant, un
indret on regnava la confusió i el desordre, un poema publicat en
aquestes dates, inspirador de goticismes tres segles després.
«Ferragut i Sacripant/ amb el rei d'Alger anaven,/ i Gradàs i
Falsiró/ amb el rei de Tartària./ Entraren en sengles tendes/ on
ben armar-se havien./ Per els reis i grans del regne/ un cadafal
gegant eixia,/ i les reines i les dames/ a veure'l també sortien,/
i la bella Doralisa,/ per qui el torneig es faria/ de vert amb roig
encarnat/ fermosament es vestia./ Ja estaven esguardant/ que els
guerrers ja sortirien./ A la tenda del rei tàrtar/ una forta veu
fluïa;/ I és que armant-se Sen Gradàs/ l'espasa el coneixia,/ que
és la rica Durindana/ que tantes lloances rebia/ i per guanyar-la a
Rol·land/ a França entrat havia./ Dóna-me'la! "li reclama/ si no hi
vols deixar la vida./ Mandricard, com una fera/ li respon que amb
ell hauria/ la més ferotge batalla...».És a dir, la concòrdia
impossible, cada cavaller té motius, en aquell Camp d'Agramant per
a matar tots els altres.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.