Durant gran part del segle passat, molts dels pobles de
l'arxipèlag disposaven d'una o d'un grapat de sales de teatre i
espectacles, les quals van ser testimoni privilegiat de part
transcendent de l'activitat social i cultural de les generacions
precedents.
Sigui com sigui, molts d'aquests indrets guarden peculiaritats i
històries úniques entre les seves parets alhora que comparteixen
semblances rellevants. Llevat d'alguns casos, la majoria d'aquestes
instal·lacions es posaren a caminar gràcies a iniciatives engegades
per part de petits empresaris lligats de qualque manera al món dels
espectacles, del cinema o d'altres activitats artístiques.
Aquesta primera característica ja ens destapa el caire
polivalent d'aquests indrets. De fet, no es pot parlar de sales
únicament dedicades a teatre car, en la majoria de viles aquests
centres s'orientaven a esdeveniments prou diversos. Tal volta, les
representacions teatrals eren una de les utilitats que implicaven
més la gent ja que es tractava, en moltes ocasions, d'anar a veure
què tal actuaven els mateixos veïnats del carrer de devora, els
quals exposaven subgèneres com ara comèdies o sarsueles.
No cal oblidar tampoc, que a aquests edificis també s'hi
celebraven xalestes sessions de ball, les quals apareixien
ornamentades amb simpàtiques i alegres orquestres que, sovint, eren
integrades per gent del mateix poble o d'algun poble no molt
llunyà.
Emperò, el mosaic de possibilitats no quedava limitat a la gent
major. A aquestes sales molts infants de la postguerra aprengueren
a somiar durant els apassionants horabaixes de circ o de màgia que
sovintejaven durant les festes nadalenques o durant la Setmana
Santa. Amb menor freqüència tot i que no amb menor transcendència,
també s'hi oficiaven solemnes assemblees polítiques, reunions de
caçadors o, simplement, s'empraven per fer-hi qualque sopar de
germanor.
En qualsevol cas, no hauríem de desestimar que l'ús que va
atorgar majors guanys als propietaris dels teatres va ser el
cinema. Així, a partir de les primeres dècades del segle XX es
començaren a instal·lar pantalles i a projectar films.
Un dels teatres que val la pena comentar és el cas de la la sala
Cas Coix a Llucmajor. Aquesta sala va veure la llum devers l'any
1877 quan Gabriel Thomàs l'inaugurà amb el nom de Teatre Recreatiu.
L'edifici aixeca tres pisos, els quals disposen de més de
cinc-cents seients, tot i que la sala va arribar a acollir prop de
nou-centes butaques. L'ús inicial del cinema va anar molt lligat a
les projeccions de cine, emperò amb el pas del temps anà acollint
també obres teatrals, espectacles de varietats i de circ, així com
d'altres esdeveniments.
Durant els anys vint, s'hi pogueren veure algunes companyies
d'òpera i sarsuela, com la Gran Compañía de Opereta y Zarzuela, que
l'any 1913 hi representà El diablo con faldas. Freqüents també
foren les actuacions de diverses intèrprets de cuplets o les
vetlades de gloses.
L'activitat teatral es va accentuar a partir de la dècada dels
anys setanta quan hi fou habitual la presència del grup de teatre
de l'Assistència Palmesana. Hi presentà algunes obres com Hem de
casar a sa nina (1978) d'en Xesc Forteza. Ja en els vuitanta, van
rebrotar grups de teatre local com Picadís Teatre o l'Associació de
Teatre de la Tercera Edat. Durant els darrers anys, es pogué gaudir
de representacions com Amor en blanc i negre (1992) a càrrec de
l'Associació Artística Sant Bonaventura o C/Amargura, 13 (2000) de
Diábeticas Aceleradas.
L'any 2003 es va anunciar que el teatre tancava per un temps, el
qual es destinaria a fer qualque reforma. Quatre anys després la
sala continua tancada. «És una llàstima que el local continuï
tancat. La intenció de la propietat seria reobrir-lo però les
ajudes públiques es fan imprescindibles perquè el cost de la
reforma és molt alt» afirma l'actual propietari Biel Thomàs.
Monumental de Sineu
La història d'aquesta sala ens ajuda a continuar despullant la
infinita singularitat que atresoraven aquests indrets. Fou a la
dècada dels anys vint quan aquest edifici del carrer Torrents va
començar a acollir pel·lícules de cinema les quals, de mica en
mica, varen anar combinant-se amb representacions teatrals, balls i
d'altres celebracions.
Aquesta construcció, disposà d'un aforament d'un parell de
centenars de butaques, les quals estaven distribuïdes en tres
nivells. La pantalla se situava a la part posterior de l'escenari,
escenari que estava escoltat per un vestidor a cada lateral.
Endemés, hi havia un accés soterrat i un bar.
Durant aquests darrers decennis, grups teatrals sineuers com La
Prima o agrupacions com Cine-1 (la qual va arribar a sumar fins a
17 integrants) han anat donant vida a una sala que ja havia acollit
obres de teatre folklòric temps enrere com ara Sa Padrina.
A finals dels vuitanta, l'edifici â"que fou catalogat com a
Edifici Singularâ" es va reconvertir en una discoteca i poc temps
després es va pegar foc. Avui encara està entre cendres i amb el
cartell d'«es ven» penjat a la façana.
El minúscul transsepte que hem fet per aquestes dues sales
sintetitza la realitat de moltes d'aquestes sales. Tot i que entre
elles hi ha certs matisos â"tal vegada el Monumental era una sala
més pensada per actuacions locals, mentre que a Cas Coix hi varen
actuar un major elenc de grups forasters amb cert renomâ" la
realitat contemporània és prou versemblant.
Edificis amb alt valor i orfes d'un ús a causa que són poc
rendibles per uns propietaris que veuen en les ajudes públiques
l'únic desenllaç d'un trencaclosques que, certament, resulta
inquietant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.