Un poema de Coppee (1809)

â"Què són els francesos?â"Demanava el catecisme catòlic espanyol.
â"Són antics cristians que s'han convertit en heretges.
â"És pecat matar un francés? 
â"No, es guanya el Cel matant un d'aquests cans herètics.
Així ho conta a la seva Histoire Generale l'historiador suís Georges-André Chevallaz (Librairie Payot-Lausanne, 1962), trista anècdota que ens demostra fins a quin punt el clergat va moure el poble contra les tropes napoleòniques. L'odi esdevingué recíproc. I amb vers ho manifesta François Coppée tot descrivint en un llarg poema, «La benedicció», una bàrbara i sacrílega escena de la Guerra del Francès: «Era mil vuit-cents nou quan/ entràrem, finalment, a Saragossa./ Jo era sargent, La jornada aquella/ fou sagnant i horrible. Després de la presa/ de la ciutat, les cases una a una/ haguérem de guanyar. Tancades totes,/ pluja espessa de trets ens llançaven/ de les finestres; i de boca a boca/ aquesta raó corria: Són els capellans/ els culpables. I quan com ombres/ lluny corrien, fatigats/ nosaltres de lluitar des de l'aurora/ que prest despuntà, amb ulls cremats per la polseguera/ i amargor en els llavis, del cartutx/ mossegat sempre seguit, amb mà destre/ i amb ànim alegre encara/ solícits acabàvem la pólvora/ foguejant sotanes negres/ i capells de teula. En la meva memòria/ encara tot resta viu. Poc a poc seguia/ el meu batalló un carreró empinat./ D'avançada, en el meu lloc de sargent/ jo marxava, i la vista apressada/ anava d'un punt a l'altre de les teulades./ I ràfagues aterradores/ com a bufs de fraga, lluny/ sonaven amuntegades veus d'espant/ i crits de dones degollades./ Cadàvers ajaguts sobre les lloses/ del carrer, el pas ens aturaven/ i sobre ells saltàvem. La tropa/ entrava acalada en els humils/ tuguris, i en sortir mostrava roja/ la baioneta, i dibuixava creus/ amb sang, a la paret. Precaució pròpia/ era d'aquella desfilada, a rereguarda/ no deixar enemics. Sense les notes/ alegres de la música, avançàvem,/ sens redoblar el tambor. Cara torva/ mostraven els braus oficials;/ i fins i tot els veterans, gent heroica,/ estrenyien rengles, i sentien/ com els reclutes, interior sotsobra./ De sobte, a una cantonada/ Socors! Amb clam d'angoixa/ ens criden en francès, i topam/ amb una companyia mig trencada/ dels nostres arrogants granaders,/ rebutjats en fuita ignominiosa/ de l'atri d'un convent, que guardaven/ només vint monjos, legió del diable/ de cap pelat i creus blanques/ ben visibles sobre la negra roba,/ i que descalços, els sagnants braços/ arremangats, amb terrible còlera,/ a irats cops de crucifix/ feien fora l'host invassora./ Tràgica escena aquella! Disparàrem/ tots, i la descàrrega no fou fluixa:/ resta ben esbargida la placeta./ Com pervers delit, amb monstruosa/ tranquilitat, cansats ja, sentint/ en el cor dolent ànsies fastigoses/ de botxí, immolàrem aquell grup/ de màrtirs. Després la ferotge obra/ ja consumada, quan el fum dens/ s'esvaí dins la serena atmosfera,/ verem dels cadàvers, calent/ baixar la sang per les grades tosques/ del pòrtic, i obrir-se al davant de nosaltres/ la vasta nau de l'església llòbrega.»