La benedicció (1809)

El poeta François Coppee, que ens vol fer veure en el seu poema La benedicció els horrors de la guerra, en aquest cas de la Guerra del Francès (1808-1814) i ens descriu com entraren les forces napoleòniques a Saragossa, pinta amb les més negres tintes l'assassinat d'un capellà quan celebrava missa, oberta als invasors la seva església: «Fixa constel·lació de punts d'or/ donaven els ciris a l'opaca ombra;/ l'encens pujava en blancs nigulets,/ i dolç n'escampava l'enervant aroma;/ en el fons del cor, com si res/ haguera sentit de la lluita fragorosa/ de cara cap a l'altar, un sacerdot/ magre, molt alt, al qual clotell corona/ donaven cabells blancs, acabava / tranquil les sagrades cerimònies / del quotidià ofici. És un record/ que mai del meu esperit es borra;/ Avui, que ho cont, tenc tan presents/ com si els veiés ara/ aquella església amb estrany frontis/ que quelcom recordava de les mesquites mores;/ els monjos en un munt assassinats;/ el sol, a la qual llum encegadora/ fumejava la sang, i en el fons/ del negrenc portal, sota les voltes,/ allà dins, l'altar i el sacerdot/ i el resplendir de la sagrada pompa./ Jo era aleshores heretge empecatat,/ un costal de flastomies, una beassa/ de temeràries burles, i encara record/ que vaig encendre, per burlesca vanaglòria,/ quan a una catedral, a sac, entràrem,/ la meva pipa a una làmpara, entre bromes/ dels meus gojosos camarades.Però/ encara que tot ho prenia així/ aquell vell tan pàl·lid i tan greu,/ em feia por-Foc! amb veu ronca/ exclamà un oficial. Ningú en els rengles/ es mogué. El sacerdot, aquella odiosa/ ordre degué entendre, mes no en féu cas./ Es girà, l'eucarística custòdia/ en les mans, doncs era el punt mateix/ que la missa acabava, toca / a l'oficiant beneir el poble./ Els braços aixecà, com un colom/ que les ales vol obrir. Perplexos,/ ens férem cul enrere, i amb calma estoica/ féu la senyal de la creu, com si als peus/ tingués agenollada una munió devota;/ i seré, solemne, reposat/ amb religiós to de salmòdia/ i veu segura digué: Benedicat/ Vos omnipotens Deus. Amb estentòria/ veu el mateix oficial repetí: Foc!/ I al davant de l'ordre peremptòria/ un soldat, un covard, obeint/ disparà./ Amb l'explosió espantadora/ es posà més blanc el monjo; però/ sense tancar els ulls, amb sonora/ entonació seguí: Pater et filius./ Quina ànima de hiena, del soldat impròpia,/ va fer sorgir d'entre nosaltres/ un altre tret? En l'ara, tremolosa,/ posà el vell la sinistra mà,/ i en la dreta, sostenint l'hòstia,/ la santa benedicció completà, i digué/ amb veu molt baixa, que en l'església tota,/ immersa en el silenci, sonà clara: / Et Spiritus sanctus. I la fórmula/ de l'oració complida, caigué mort,/ després el viril, sobre les rajoles/ xocà sonant i rebotí tres cops;/ restà espantada la guerrera tropa/ del martiri cruel i el brutal crim;/ Amén!,digué, en so de mofa/ un tambor, el bufó del regiment,/ i es posà a riure amb foll estrèpit».