S'ha dit que quasi tota l'obra de Miquel dels Sants Oliver
(Campanet, 1864-Barcelona, 1920) és presidida pel sentiment de la
història. És a dir, que aquest escriptor no podia evitar, com un
apropament als romàntics, sentir-se atret pels esdeveniments de la
humanitat pretèrita. I ho feia tot evocant i sentint, de manera
fecunda i profunda, en paraules de Llompart, la crònica d'antany
com a temàtica del present, cosa encara viva i projectada vers el
futur. Aquesta perspectiva sentimental li feia sentir més d'una
vegada les irreparables injustícies comeses pels nostres
avantpassats.
Així ens permet descobrir-ho, per exemple, al seu aplec de
poesies publicat a Barcelona el 1910 i en què entre d'altres
poemes, en dedica un al científic Francesc Arago: «Que hi fan en
mala hora, pel puig de Galatzó,/dos joves que hi mantenen un
fogueral encès?/ Calculen de la Terra l'exacta dimensió,/ si bé
presum que criden l'esquadra del francès,/ la veu del poble
sobirà.../ No tal:ens miden la presó:/ fixen el quart d'un
meridià!»
« Un d'ells dit Aragó,/ nascut al Rosselló,/ era un florit
donzell. Vint-i-dos anys tenia;/ i el pes i el moviment dels astres
coneixia./ Son nom era sabut del Tàmesi a Germània./ L'ensomni
pitagòric portava a l'esperit;/ el front li havia ungit/ la divinal
Urània/ del bes suprem de l'infinit;/ i, atònit desxifrant les
altes meravelles,/ posava en equacions/ i nota de guarismes/ el
cant de les estrelles,/ la música dels mons. Malhaja la discòrdia!/
Malhaja qui portava l'horror del dos de Maig,/ de la Moncloa i
l'Armeria!/ Espanya per un clam frenètic responia,/ i fins i tot
Mallorca cridà: Muira el gabatx!/ Muira el gabatx!...Cap més
Mallorca en coneixia/ dels que necessitava per fer revolució,/ cap
més que el que encenia/ les altes foguerades del puig de Galatzó/-A
ell!-Clama la xurma.-Mateu-lo! Es un traidor!/ És un espia de
l'Imperi./ Mes un valent patró/ de barca que el servia/ de son
perill el prevenia/ donant-li, per desfressa, vestits de mariner;/
i pel desert camí de Palma acompanyava,/ com un sagrat dipòsit
d'honor, son estranger.»
Lamenta el poeta l'odi de la turba enfurida. L'aventura de la
seva reclusió voluntària entre els murs de Bellver i la seva
posterior partida a bord d'un veler la coneixem ja...
«Per entre mil esculls del mar i de la guerra/ entrar pogué
Arago dins de la seva terra,/ dels doctes esperat;/ entrar pogué de
nou al temple de la glòria/ i, enllà, les portalades que descobreix
la història,/ els termes entreveure de la immortalitat./ Pel públic
i auditori tingué la humanitat/ aquell garçó florit, el
català-francès,/ el benvolgut d'Urània,/ rebrot perpinyanès/ de
l'arbre de la vella Septimània./ En una edat va viure de genis
triomfals,/ quan la florida de l'Imperi;/ i,rodejat d'aquell
altíssim magisteri/ que veien les nacions com un ull de cobejança,/
li foren sos iguals, li foren Pars de França,/ Laplace, i
Berthollet, i Gay-Lussac, i Biot;/ Monge, i Foucroix, i Lalande, i
Fresnel, i Carnot,/ Dupuytren, i Orfila.../ Llavors fou la gran
Vila/ la vila de la Llum;/ i enmig d'aquell esclat suprem,
d'aquella glòria/ quan de sa joventut passada fa memòria/ i
n'escriu el resum,/ els jorns va recordar de Mallorca i
d'Eivissa...».
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.