Els jardins de venus (1790)

Però al mateix temps que aquestes lectures eròtiques es movien per França i altres indrets d'Europa, aquí seªn distribuïen de tant en tant de forma manuscrita o molt artesanal, en molt comptades còpies, les quals arribaven, fins i tot, a determinats salonets de la Cort. Hi participaven escriptors de baixa qualitat però també plomes de primer rengle com són els casos dels famosos faulistes Felix Maria Samaniego i Tomás de Iriarte. S'hi afegia Nicolás Fernández de Moratín i una ampla colla de versificadors. Sembla que l'exit de les idees enciclopèdiques fomentaven tertúlies informals d'amics on es parlava del que és diví i del que és humà, allà on tot hi cabia, les crítiques a la religió i els coverbos lleugers, xerrades que alegraven amb un tassó de bon vi. Participaven en moltes d'aquestes trobades no pocs intel.lectuals de la polít ica i més d'un empresari de l'alta burgesia. Així les coses, ment re treballava a l'ombra el Sant Ofici per a localitzar aquella me na de bauxes clandestines, a Palau es feien realitat les cròniques més escandaloses. Un cas ben eloqüent és el que s'esdevingué en la persona de Jovellanos i que fou, segurament, l'origen de totes les seves tragèdies i dissorts. Diu un dels seus biògrafs que «Sevilla oferí a Jovellanos el seu primer amor. Ignoram qui fóra la dona anomenada poèticament Enarda o Clori. La única cosa que sa bem d'aquest amor, quasi amb tota seguritat correspost, acabà el 1769, quan aquella amant marxà de Sevilla. Jovellanos conservaria molt anys els records d'aquells mesos. Cap el 1777 una altra dona de Sevilla, La Galatea dels seus versos, va estar a punt de conquerir-lo, però aquelles relacions probablement no passaren d'una amistat íntima amb alguns trets d'enamorament. Després, a Madrid, es trobarà novament amb Enarda i reprendrà les relacions amb el la, encara que per breu temps...»
I llegim d'un altre biògraf que la reina Maria Lluisa sentia cap a Jovellanos un odi quasi irracional. Es sentia despreciada per ell i sembla que mai no li pogué perdonar la seva indiferència. Acevedo y Pola conta que, a més dels problemes del seu amic Cabarrús, que ell defensava públicament, i la por de la reina a que fos introduida qualsevol idea política liberal o moderna, la causa de tot aquell odi es trobaria en la crònica escandalosa. Per això diu, molt clarament que Jovellanos havia merescut una certa estima ció per part d'algunes dames sevillanes,essent encara major la que va rebre de les de Madrid quan essent destinat Batle de Casa i Cort residí a la capital. La Princesa d'Astúries no podia ser insensible a aquesta atracció femenina general i fos perquè aquella impressió de la personalitat de Jovellanos tocà el cor de la sobirana o per a no sentir-se inferior a les altres dames que giraven entorn al preferit del moment, va fer per tercera persona algune s verdes insinuacions, que Jovellanos pr tenir massa bon gust o per prudència no va voler atendre. Anava, també, la cosa, en contra dels seus principis, alhora que no convenia comprometre la sevacarrera amb una intriga amoroso de molt greus riscs.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL