ANDREU MIR. Palma.
Topònims com ara el Líric, Jaume III, el Capitol, l'Astoria o el cinema Modern han estat punts de vital rellevància per a molts ciutadans i ciutadanes de Palma durant el passat segle XX. No de bades, aquestes majestuoses sales "l'Augusta va arribar a tenir una sala amb unes 1.200 butaques" aplegaven grups d'amics, parelles i famílies senceres, les quals intentaven fugir una estona de les realitats que els envoltaven a través de la gran pantalla a canvi d'un parell de pessetes. Endemés d'aquest caire lúdic, no cal oblidar el caràcter doctrinal que aquestes institucions van assolir fins a finals dels setanta a casa nostra. Amb tot, la significació que tingueren les sales de cinema a Ciutat es va fer palesa a partir dels anys seixanta i setanta. D'aquesta manera, l'arribada progressiva a les llars de la televisió, no va desbaratar gaire la nítida projecció que tenia el sector cinematogràfic a la societat illenca.
L'endinsament en els anys vuitanta va suposar l'arribada del vídeo. Aquest fet va suposar un abans i un després en l'esdevenir de la indústria a Palma. Els efectes que va tenir l'aparició d'aquest innovador aparell sobre el cine van ser eminentment negatius, així, per primer cop a la història, la tecnologia permetia viure i reviure a casa aquelles històries que havien enlairat la figura del cinema fins aleshores. A diferència de la televisió, l'entrada del vídeo a les cases de Ciutat es va produir de manera molt sobtada. Precisament aquesta immediatesa, unida a la creixent transcendència del fenomen, va ocasionar la primera gran depressió del sector cinematogràfic. A aquesta conjuntura s'hi va afegir el fet que les sales van començar a rebre més d'una còpia per títol, amb la qual cosa les dificultats de subsistència van augmentar car a cops s'evaporaven les grans exclusives. Sales com ara el Capitol, Born, Versalles, Jaume III, Lírico-Palace, el Modern, el Palau Avinguda, Bellver o el cinema Miriam hagueren de tancar les portes i cedir vers l'hegemonia mostrada per aquell exòtic instrument, la procedència del qual no se sabia ben bé quina era. En resum, l'arribada de la crisi dels anys vuitanta va destapar dues alternatives possibles per les sales d'aquell temps, moltes optaren pel tancament, mentre que d'altres engegaren un procés de reconversió.
Les noves tendències del mercat suggerien instal·lacions modernes dotades amb més d'una sala per tal d'ampliar el ventall de pel·lícules ofertes i, en efecte, augmentar la competitivitat. Van néixer els «multicines»: el Metropolitan, l'Augusta, el Rívoli, Chaplin, entre d'altres. Un exemple prou il·lustratiu fou el del cinema Augusta, el qual l'any 1980 inicià una cursa per a l'ampliació de la seva oferta que va veure el seu darrer punt i apart l'any 2004, any en què va concloure el seu darrer procés de reforma que li ha permès oferir fins a deu films a hores d'ara, quan fa uns lustres només podia projectar una pel·lícula diària.
Aquest període de reestructuració posat en marxa a finals dels anys vuitanta es va anar consolidant, amb la qual cosa Palma va deixar de tenir molts cinemes amb una sola sala per tenir-ne molts pocs amb diverses sales. Aquesta va ser la tendència. L'obertura dels cinemes del centre comercial de Porto Pi a l'any 1995 van introduir una nova manera d'entendre el cinema. Modernes multisales, ornamentades amb butaques comodíssimes i persistents campanyes publicitàries a darrere van començar a competir amb sales tradicionals com ara el Chaplin, l'Avenida o l'ABC. A l'atractiva fisonomia pròpia d'aquestes sales, a poc a poc s'hi van anar adherint aspectes com la facilitat d'aparcament o l'existència d'una oferta complementària suggerent en les seves proximitats.
A aquest escenari s'hi va afegir un nou actor. La recent i meteòrica pul·lulació de la societat de la informació, a través de l'estandardització de la pirateria internauta, suposà un cert alentiment en l'evolució de les xifres d'assistents als cinemes. Tanmateix, la fórmula del cinema integrat a un centre comercial "unit al ciberboom" anà guanyant adeptes a la vegada que minvaren els espectadors de sales com l'Avenida, Hispania, l'ABC, el Lumiere o l'Astoria, sales que han anat tancant les portes aquesta darrera dècada. La decadència de les darreres sales mítiques de Ciutat ha anat en paral·lel amb l'era d'apogeu de cinemes com el Festival Park i l'Ocimax.
Tot plegat, ha deixat un panorama ben curiós. L'oferta de cinemes a Palma ha quedat escurçada a les sales Augusta, la Renoir, el Rivoli i el Metropolitan, a més dels esmentats cinemes ubicats a grans centres d'oci com són els de Porto Pi, el Festival Park "aquest a Marratxí" i l'Ocimax. Vista l'evolució d'aquests darrers anys, l'horitzó no és prou clar. Les tesis d'aquells pocs que "com si d'un acte de fe es tractàs" pensen que la indústria passa per un dels clots que marca la història i que topen amb la percepció general. La sensació general és que els cinemes «antics» són poc funcionals i el fet d'anar-hi s'arriba a convertir en un acte de romantacisme en alguns casos. Pareix que les comoditats arribades amb els nous temps han anat ofegant silenciosament l'elegància d'aquells cinemes de barri. Els cinemes de tota la vida.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.