Paul Bowles escrivia en el seu diari, aquell agost de 1988,
trobant-se aleshores en la seva residència habitual de Tànger: «Un
home anomenat Jancovici que dirigeix Les Editions de la Différence
de París em porta llibres d'art, molt ben produïts, amb l'esperança
que jo li proporcioni el text per a un llibre de reproduccions de
pintures d'un mallorquí que nom Barceló. Encara estic amb la feina
per a la revista de Munic i he de preparar la tercera part d'aquest
Journal Tangérois per a Briatte i la LlibreriaPlon. He pensat que
tal volta el llibre sobre Barceló pogués fer-se més com una obra de
ficció que com una exposició. Les pintures són uns gouaches
pàl·lids, monocromàtics en la seva major part. Si jo els il·lustràs
amb una història, potser aquesta unió dels dos gèneres
quallaria».
Sembla que al gran novel·lista i compositor dels Estats Units,
el fet que Miquel Barceló fos mallorquí li havia causat fonda
simpatia. Enamorat d'Espanya i de la seva diversitat de territoris,
Paul Bowles, nascut a Nova York el 1910, s'interessà, de ben jove,
per les qüestions folklòriques i l'espiritualitat. Viatjà per
Espanya i el nord d'Àfrica de 1931 a 1934. El 1938 es casava amb la
també escriptora Jane Bowles (Nova York, 1917-Màlaga, 1973).
Aquesta, víctima d'una caiguda patida en la seva adolescència i
atacada de tuberculosi, s'instal·là a Tànger, amb el seu marit,
després d'acompanyar-lo a diferents viatges. Els seus freqüents
problemes mentals la forçaren, tanmateix, a restar bona part de la
seva vida en sanatoris psiquiàtrics. La seva obra, marcada per
l'exotisme i el desengany explora les limitacions que separen la
raó de la bogeria i la llum de la fosca. Paul, en canvi, és un
narrador de diferents registres. Obres com Dies i viatges, memòries
d'un nòmada el mostren com un gran observador, eficaç psicòleg i
mestre de ben llavorades descripcions. Com a músic va composar dues
òperes, Denmark Vesey (1937) en tres actes, i Relíquies del vent
(1943), sobre la vida i la mort de García Lorca, en un acte, com
també nombroses partitures escèniques per a peces teatrals d'autors
com Saroyan, Williams o Koestler...
Tornant al tema de Barceló, és probable que Paul Bowles, que
havia conegut a París, entre d'altres artistes, el solleric Juli
Ramis i el malagueny Pablo Picasso, hagués posat en joc una certa
nostàlgia». A París hi ha hagut sempre un grup de pintors
espanyols, i generalment han format un cercle separat dels altres,
amb els quals no se solen dur molt bé. Darrerament es reuneixen en
el Dôme, acabdillats per l'exsurrealista Domínguez. Un d'ells,
anomenat Ortiz, es trobà un dia més pobre que de costum. El fet és
que no tenia res més que un trosset d'or que havia estat guardant
durant molt de temps per a un cas d'emergència. La persona a qui
l'havia de vendre, evidentment, era Picasso i tothom hi estava
d'acord: ell també era espanyol i, sortadament, ric. Però quan
Ortiz dugué l'or al mestre, aquest va dir que no el volia. Així i
tot, va dir al seu company que li deixàs uns dies per veure que en
podia fer. Ortiz, trist, marxà de retorn a la terrassa del Dôme i
esperà, totabatut.
Mentrestant, Picasso, estava estudiant l'art de l'orfebreria,
quelcom de les poques coses que tenia descurada. Va fondre l'or, el
convertí en una petita màscara d'un cert estil azteca, hi gravà la
seva signatura en el revers i la tornà a Ortiz, dient-li que amb
aquella peça podria obtenir exactament el triple que per l'or, com
així va ser.»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.