Didgeridoo: sons que vénen de la terra i l'esperit dels aborígens australians

El didgeridoo consisteix, bàsicament, en un tub de fusta buit per dintre que es fa sonar fent vibrar els llavis en el seu interior. És l'instrument de vent més antic que es coneix: l'utilitzaven els aborígens australians fa més de 40.000 anys. Llavors, un tros de fusta d'eucaliptus buidat per l'acció dels tèrmits servia per fer aquest so ritual i xamànic, espiritual i terrenal, que duia el músic i qui l'escoltava a altres estats conscients. Segons creien, feia unir la consciència amb les lleis invisibles i l'energia de la naturalesa.

El seu nom peculiar no respon a cap paraula tribal. L'hi posà un dels primers colonitzadors anglesos en reproduir l'onomatopeia que li sembà sentir quan l'escoltà per primera vegada. Avui, només queda un dos per cent de la població originària del continent australià i el didgeridoo s'ha convertit en un souvenir per vendre als turistes. Aquí el coneixem gràcies a gent com Hernán Livolsi, apassionat de la cultura tribal i músic que du els didgeridoos als escenaris i al carrer.

«El didgeridoo, de fet, no és un instrument en si. L'instrument és el cos i el didgeridoo amplifica el so que en surt. És més semblant a cantar», explica Livolsi.

A les classes, els alumnes aprenen a fer sonar didgeridoos fets de PVC. Tenen poc més d'un metre de llarg i cera natural a l'obertura perquè no faci mal als llavis. No fa falta saber solfeig ni tenir nocions de música, només temps per practicar. Livolsi en va aprendre de manera autodidacta: «És com cantar a la dutxa, però no cal ni afinar. Meravellós», explica.

Fer sonar un didgeridoo és molt semblant a meditar. La base de tot és l'aire que surt del cos. Aprenent a sonar l'instrument, el músic es fa conscient de la pròpia respiració i així investiga i coneix el propi cos. És terapèutic. Una experiència personal i íntima: «En gaudeix més qui el sona que qui l'escolta», explica Livolsi. «Aquí ve gent de tot tipus i de totes les classes socials. El didgeridoo és bo per a la salut», afegeix.

Del tub de fusta, només en surt una nota, però la varietat sonora és espectacular. Amb la vibració del llavi, s'aconsegueix el drone, la base sonora. Les harmonies es fan amb la llengua, que compleix la funció d'un equalitzador, que distorsiona el so i en crea així de nous. La part difícil és la de la respiració circular. Tot el cos hi participa i s'aconsegueix que la música sigui constant, sense fer aturades per agafar aire.

Així, s'obté aquest so tel·lúric i hipnòtic que atura el temps i que avui es podrà sentir a partir les 19.00 a la plaça de les Fonts de Palma, en la II Trobada de Didgeridoos.