Sabotatge

La veritat és que no eren bons moments per a les empreses familiars i petites. L'economia de la globalització els havia estat fent males passades, i per això els responsables de Licors X varen decidir jugar fort una de les seves cartes, la que al capdavall mana en l'economia mallorquina: el contacte personal.

El fill de l'amo de l'empresa, actualment nomenat vicepresident executiu i que era qui prenia les decisions importants allà dins, havia conegut ben de prop el fill del cònsol dels Estats Units. De fet, durant els anys escolars havien compartit filera a la mateixa aula per una qüestió de llinatges i el licorista havia deixat copiar més d'una vegada al fill del diplomàtic. Ara era l'hora de reclamar favors.

Al vicepresident de Licors X, no li va ser gaire difícil aconseguir el telèfon del seu antic company d'estudis. Va telefonar a un dels diaris locals de la ciutat, on treballava un altre company d'estudis, amb qui sí havia mantingut la relació.

-Uep, Jaume, com va tot?
-Molt bé, i tu?
-També. Que te varen arribar bé les botelles, per Nadal?
-I tant, moltes gràcies.
-Per cert, t'he de demanar un favor.
-Tu diràs.
-Que tens el telèfon del Mike, aquell que venia a la nostra classe i que era fill del cònsol dels Estats Units?
-Sí, i tant. Saps que ara és ell el cònsol?
-Sí, qualque cosa vaig llegir-ne.
-Te, mira, és aquest.
A l'altre costat de l'aparell el redactor va cantar el número de telèfon i després de vagues promeses de veure's qualque dia el licorista va penjar ben satisfet per la informació obtinguda i content de veure que els diners que gastaven cada any en enviar un grapadet de botelles a persones ben conegudes donaven el seu rendiment.

El Mike no esperava la telefonada de l'antic company, feia molt de temps que no es veien, des del sopar per celebrar deu anys del final dels seus estudis, així que va estar content de saber coses del seu amic i va acceptar tot d'una la proposta de trobada per fer un cafè que li va oferir el vicepresident de Licors X.

La trobada fou l'endemà en una coneguda gelateria del centre històric de Palma, perquè el vicepresident recordava a la perfecció la gran afició al dolç que tenia el seu amic i volia començar amb bon peu la seva entrevista. Hi havia un bon negoci en perspectiva. Quan ja duien una bona estona parlant plegats va arribar el moment d'anar a pel negoci.

-Escolta Mike, m'han dit que tu ara ets el nou cònsol dels EUA?
-I tant, el meu pare em va proposar en el moment de retirar-se "va contestar aquell home acabant d'engolir un bocí d'ensaïmada de crema.
-Idò mira, m'hauries de fer un favor.
-I tant, home, tu diràs, de què es tracta?
-Sé que la setmana que ve vendrà un nou vaixell de la flota americana a Palma.
-És ben cert, veig que estàs ben informat.
-Ja saps, amic, la informació és la clau de qualsevol negoci.
-I tant que sí.
-Idò també sé que cada vegada que ve un vaixell d'aquests es munta una bona festa per als mariners.
-Sí senyor, els pobres de vegades fa mesos que no toquen terra i necessiten una mica de diversió per mantenir-los alta la moral.
-Idò tenc una proposta. Necessit ser el proveïdor de tots els licors de la festa, o com a mínim d'una bona part. Pagant la comissió corresponent, lògicament.

-Bé, supòs que ho podem arreglar. De què estaríem parlant?
-Mira, al vaixell hi ha enrolades unes quatre mil persones, si els meus càlculs no fallen. Supòs que podríem vendre quatre mil botelles de licors diversos, a preu fet. Jo te duria les ampolles al vaixell. Fixem el preu a set euros la botella, sis per a mi i un per a tu, simplement per fer el contacte i el tràmit. Tu guanyes quatre-mil euros per la cara i jo tenc una demanda de vint-i-quatre mil euros que m'ajuden a sanejar els comptes, fet?

-I tant, jo hi guanyaré i encara ens sortirà millor que l'últim cop. Vine demà al despatx que signarem el contracte.
I així fou com pel preu d'un gelat i una ensaïmada de crema el licorista va aconseguir una bona comanda. El vicepresident va arribar a l'empresa més content que un gínjol i de seguida es va voler reunir amb el cap de producció i amb el cap d'emmagatzematge per veure com anaven de reserves.

-Miri, senyor vicepresident, com que vostè va donar ordre d'anar reduint la producció i només anar fabricant allò dels nostres clients fixos, emmagatzemades sense comprometre només tenim 1.500 ampolles, 500 de palo, 500 d'herbes, 200 de vodka i 200 de brandy.

-D'acord, això vol dir que n'hauríem de fabricar 2.500 més. Tenim matèria primera?
-Sí, senyor. D'acord amb les reserves podríem fer 600 botelles més d'herbes, quatre-centes de palo i la resta de vodka i ginebra.
-Collonut. I tu què en dius, Joan? "va demanar el vicepresident al cap de producció.
-Home, no és impossible, però haurem de doblar els torns dels embotelladors.
-Bé, per això no et preocupis, els oferirem una bona paga.
-Així idò, perfecte.
Tots es posaren a treballar, ràpid, amb professionalitat. Però passa que moltes són les empreses que tenen a les seves files un empleat amb ànima de boicotejador. No passa res, normalment les seves malifetes són descobertes ràpidament i el treballador és acomiadat amb rapidesa i els seus mals no són mai mals majors. Però de vegades el treballador boicotejador amaga la seva personalitat fins al moment precís, fins aquell instant que les seves accions esdevenen irreversibles i de gran abast.

El Lluís era un d'aquests treballadors. Duia vint anys a Licors X esperant la seva gran oportunitat i semblava que aquesta arribava. Era el primer oficial de producció i quan va rebre l'encàrrec per al dia següent va saber que havia arribat la seva hora. Va telefonar el seu cunyat i li ho va explicar tot.

-Mohamed, com estàs, com va tot?
-Molt bé, i tu?
-També. Mira, tenc una informació que pot interessar-te.
Els dos homes es varen reunir a un cafè tranquil d'un petit poble de l'interior de Mallorca. Al Lluís, li queia bé el seu cunyat, un àrab que havia vengut a Mallorca feia una pila d'anys feiner i complidor i li va dir sense embuts.

-Mira, segur que tu tens contactes amb algú que pot fer-ne bon ús. Demà a la fàbrica començarem a produir per a un vaixell americà 2.500 botelles de licor. A les set entraré a la fàbrica i si abans de les set me telefones i me dius que hi posi qualque verí així ho faré. El preu són 15.000 euros.

El Lluís se'n va anar i va deixar el seu cunyat pensant i maquinant. A les cinc del matí va arribar la telefonada.
-D'acord, fes-ho, ara te duc els doblers.
Abans d'anar a la fàbrica el Lluís tenia 15.000 euros nous a la butxaca i havia donat les instruccions al Mohamed. «Els posaré un verí que començarà a actuar quatre dies després de la ingesta. Llavors podreu segrestar el vaixell i fer un fort cop mediàtic i ningú no podrà relacionar-me amb la intoxicació».

El procés de fabricació d'aquelles ampolles va ser dur. L'empresa estava en crisis i hi havia poca mà d'obra, però el Lluís era un operari fortament preparat. Només havia de concentrar-se per fer bé la feina. I així va ser. Al cap d'una setmana, quan el portaavions va enfilar l'entrada a la badia de Palma, cap Enderrocat a estribor, Punta Figuera a Babor, les ampolles anaren de cap al port amb el camió de repartiment. Als mariners els esperava una festassa de benvinguda gràcies als productes de Licors X.

I així va ser. Les ampolles varen ser carregades i cada caixa que pujava a bord provocava l'alegria d'aquells homes que ofegarien les seves penes en alcohol i el somriure del Lluís, sorrut. Al despatx del cònsol els dos homes es repartien els diners arribats dels EUA ben frescos: vint-i-quatre mil per al licorista, que així n'obtindria quinze mil de guanys i quatre mil per a aquell cònsol que els propers dies passejaria ufanós amb el capità ensenyant-li les meravelles de la ciutat.

Tres dies després el vaixell va aixecar les seves àncores i va partir. En ser a les envistes de Líbia el vuitanta per cent de la tripulació va caure malalta, afectada per uns terribles dolors estomacals. Ningú no sabia a què eren deguts i van donar-ne la culpa al mal estat dels ous que havien menjat el dia abans en la festa de comiat. Ningú no recordava ja els Licors X. Deu dies després en Lluís va rebre una altra visita del seu cunyat i quinze mil euros més. «M'han dit que és un premi per l'efectivitat». Dos dies abans un portaavions de la sisena flota havia embarrancat a Líbia amb quatre mil mariners malalts i ningú no sabia per què.