«Quan jo record la pietat sincera,/ quan en ma edat primera/
entrava a nostres velles catedrals,/ on agenollat al davant de la
creu/ alçava a Déu la meva veu/ com en somni de ventures
celestials; / I avui que el meu front astorat copeig,/ febrilment
em veig/ cercant les restes de ma fe perduda,/ que per trobar-la
altre cop, radiant i bella/ com a l'època aquella/ malaurat de mi!,
donara la vida...»
Són versos de tristor mística que composà Gaspar Núñez de Arce
(Valladolid, 1834-Madrid, 1903), escriptor i polític, que compta
entre les seves obres amb la que porta per títol Raimundo Lulio,
puix que era gran l'admiració sentida pel poeta romàntic envers de
la figura del nostre Doctor Il·luminat. A Madrid col·laborà en els
periòdics El Observador i La Iberia, on publicà tot un seguit de
cròniques que després serien reunides amb el títol Records de la
Guerra d'Àfrica (1860). Fou diputat de la Unió Liberal per
Valladolid i governador de Logronyo. La Revolució del 68 el va
sorprendre a Barcelona i ocupà allà diferents càrrecs. Fou,
segurament a Catalunya estant, ja que no ens consta una estada seva
a Mallorca, que s'interessà per les doctrines lul·lianes i la vida
del filòsof illenc. Afiliat al partit de Sagasta el 1871, després
d'ocupar diferents càrrecs a la Ciutat comtal, obtingué el 1883 la
cartera de ministre d'Ultramar. Amb el poemari Crits de combat
(1875) va saber reflexar la frustració de les esperances de la
revolució de 1868 i n'obtingué gran èxit de crítica i públic. Tot
això ho canta en aquelles sentides estrofes: «Quants somnis de
glòria evaporats/ com les lleus gotes de la roada/ que no mullen
gairebé els sedejants prats!/ Quanta il·lusió perduda dins cap
cosa,/ i quants cors negats/ dins l'amargor que esposa./ No és la
revolució capdal de plata/ que fertilitza l'estesa horta:/ és sorda
inundació que desbarata./ No és viva llum que es difon grata,/ sinó
el confús resplendir que porta/ turmentós vertigen... que
mata.»
I tanmateix, pensa el poeta, que tot s'ha fet en nom de la
llibertat. Que la llibertat és quelcom irrenunciable. Que la lluita
per la llibertat haurà de seguir en qualsevol moment i allà on sia.
«Llibertat o mort!» era el crit dels liberals. I amb el nom de la
llibertat fou brodada la bandera de Mariana Pineda... «Llibertat!
Llibertat! No ets aquella/ verge, de blanca túnica cenyida,/ que
vaig veure en somnis, pudibunda i bella./ No ets, no, la deïtat
aclarida/ que il·lumina com un estel,/ els obscurs cingles de la
vida.» Com és, ens preguntam, aquest Ramon Llull de Núnez de Arce
que s'obria pas, amb el seu misticisme romàntic, entre la Revolució
del 68 i aquella guerra d'Àfrica del general Prim i els voluntaris
catalans de Castillejos.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.