El camí de l'art

Miquel Ferrà i Martorell19/08/07 0:00

Apareix a la premsa de Barcelona la fotografia de la cantant Eleonora Duse, en el darrer acte de La dama de les Camèlies. Du camisa de dormir i es troba al davant d'un llit pompós, tot de brodadures, sedes i llanes. Aquesta òpera ha estat el gran èxit de la temporada i li han plogut els admiradors, cavallers joves i vells que en més d'un cas somnien una aventura amb l'artista. Altres, potser més realistes, van a la cosa espiritual, per pura paradoxa, i li dediquen un amor platònic. Un poeta, Salvador Cladera, publica al costat de la fotografia aquests versos: «El camí de l'art és espinós;/ molts l'emprenen amb incerta planta,/ animats per boges ilusions,/ amb l'empenta de dolces esperances;/però molt pocs saben resistir/ les endurides proves que al seu pas es topen./ Al final del camí hi ha la glòria,/ un brindis de llorer, riquesa i fama;/ per apropar-s'hi hom requereix/ estudi, abnegació, geni i constància./ Quan la victòria veig d'un artista/ que al cim arriba...li tenc llàstima/ i en silenci l'admir, perquè pens,/ mentre amb goig els altres l'aclamen:/ Quants esforços aquesta glòria costa!/ Quantes nits d'insomni! Quantes llàgrimes!/ Digue'm tu, si això, Leonora, no és veritat,/ encara que talconfessió et feri l'ànima».

Els mateixos papers diuen que Sarah Bernhardt, un altre mite de l'escena, representa, amb no menys èxit i en el seu propi teatre de París, la Tràgica història de Hamlet, príncep de Dinamarca.

El gravat de Mucha és tot un prodigi de l'art gràfic modernista.
Una altra estrena molt celebrada ha estat Médea, també a París, en el famós Theatre de la Renaissance, interpretada també per Sarah Bernhartd. Aquesta famosíssima actriu desperta també tota mena d'entusiasmes entre els poetes, entre els quals Leopoldo Alas o Casimiro Prieto, que també dirigeixen les seves més enceses admiracions envers d'una altra «deessa» dels escenaris, Maria Barrientos: «La distingida artista a qui consagram aquesta pàgina es pot vanagloriar, amb orgull legítim, de ser la que més jove ha sabut conquerir l'envejat títol de primera tiple d'òpera. Comptava no més quinze anys quan el seu professor, en el nostre conservatoride música, l'enyorat mestre Francesc Bonet, la presentà al públic de Barcelona, a l'escena del Novedades. Dels aplaudiments que aquella nit li tributaren guarden encara grat record els amants del diví art, aquells que veren en la tendra nina una esperança, que era ben prompte convertida en realitat, doncs el seu nom és ja una de les millors garanties d'un cartell, com bé ho proven les freqüents proposicions que rep d'empreses espanyoles i estrangeres.

Es reserva molt i amb això mostra esser discreta...»".