Un heroi modest

El jove X, perquè el protagonista d'aquesta història és un jove, havia estudiat una carrera universitària i per acabar la segona "vuit anys d'estudi a Barcelona que no li havien modificat gens l'accent mallorquí ben profund que tant fascinava els capitalins" només li quedava una estada de pràctiques i presentar-ne la memòria. La segona carrera que havia estudiat estava a mig camí entre la biblioteconomia i la documentació, uns estudis que permetien treballar, una vegada acabats, en el fascinant camp de la gestió de recursos d'informació, que és la manera com se'n diu ara de l'arxivística moderna des que internet ha fet inconcebible la nostra vida sense ADSL.

I precisament en els mesos de la seva estada de pràctiques és quan l'X va notar que pertanyia a un grup de marginals, i el que és més curiós és que va sentir-se'n orgullós. L'experiència en qüestió consistia en la gestió de la biblioteca de l'institut d'ensenyament secundari d'un poble del Vallès on no es podia arribar de forma directa des de Barcelona, i per forma directa s'entén en tren. És a dir, cada matí el nostre home havia de desplaçar-se des del centre de Gràcia, on vivia, fins a Terrassa i des d'allà desplaçar-se fins al poble del Vallès en autobús.

L'experiència va començar el mes de novembre. Un matí de pluja, per ser més exactes. De pluja fina, per ser encara més concisos. Va ser llavors quan l'X va fer tots aquests desplaçaments i es va veure a si mateix a les vuit i vint del matí assegut dins un autobús on ell era l'únic blanc. Al principi no sabia gaire bé què fer, notava com totes les mirades es clavaven en ell. També era l'únic home que viatjava en aquell autobús. La resta del passatge eren dones de l'Equador, negres senegaleses, mulates brasileres, al·lotes filipines. L'autobús era una torre de Babel i un joc cromàtic que hauria fascinat Gaugin, que no hauria hagut d'anar a la Polinèsia a buscar l'exotisme per als seus quadres. El jove X, que era ben aficionat a les llengües, només va poder distingir el castellà que parlaven les sudamericanes i el portuguès de les brasileres. Les altres llengües se li escapaven, i li sabia greu, perquè hauria volgut saber què tenien en comú totes aquelles dones i on anaven, i si no hagués vist amb un rètol enorme el nom del poble on es dirigien pensaria que s'havia equivocat d'autocar.

L'altre home que hi havia a bord era el conductor, també negre com el carbó, que amb prou feines sí parlava qualque paraula però que sempre exhibia un somriure d'orella a orella com si fos un salvavides o un passaport. Clar que aquell era el primer dia i el senyor X encara no sabia que aquell somriure impressionant seria una de les fotos fixes dels seus matins en ruta pel Vallès.

El jove X notava, idò, com el miraven ben fixament totes aquelles dones, però quan ell va treure el diari de la bossa i es va posar a llegir, o a fer com qui llegia, perquè realment estava interessat a saber què feien totes aquelles dones dins l'autobús, va notar la dissensió i va ser testimoni de com aquelles dones tornaven als seus temes de conversa habituals, a les seves preocupacions diàries.

A l'institut la feina va resultar ser dura i pesada. Quan va descobrir que l'enviaven a un institut del Vallès el senyor X va respirar tranquil. Es pensava que hi trobaria alumnes amb un mínim sentit de l'educació, diferents, de poble. En els seus prejudicis creia haver evitat les pitjors zones de Barcelona i que la seva seria una feina tranquil·la. Però s'equivocava. En primer lloc va cometre el greu error de ser vist davallant de l'autobús que unia la vila amb Terrassa, amb la qual cosa ja va quedar estigmatitzat des del primer dia, el nou «guardià» de la biblioteca "així era com l'anomenaven" venia amb l'autobús de les criades. Perquè allò és el que eren aquelles dones i al·lotes, les criades de les cases on vivien els pares de tots aquells adolescents. En segon lloc perquè aquella biblioteca era de tot menys una biblioteca. I en tercer lloc perquè aquells al·lots mereixien una pallissa, sí, però els seus pares en mereixien dues per ser incapaços de veure què estaven fent els seus fills i quina mena de comportaments tenien.

El jove X va tenir feina de valent per intentar evitar que els joves es passessin tot el dia connectats a internet jugant a un joc que consistia a matar tots els enemics i arrabassar-los el cap, o sigui, un joc altament educatiu, quan realment tots aquells ordinadors estaven destinats a impulsar la recerca i el treball dels alumnes i només es podien fer servir per activitats acadèmiques. Preciosa declaració d'intencions i poca cosa més. També havia d'intentar imposar silenci i fins i tot, vés quines feines per a un bibliotecari d'institut, intentar reprimir els instints libidinosos dels alumnes més fogosos, que aprofitaven la intimitat de la biblioteca per besar-se apassionadament i palpar-se ardorosament, que els adolescents d'avui en dia ja estan molt ben ensenyats. Separar-los i treure'ls de la biblioteca era la feina que més disgustava el senyor X, perquè ell era jove i creia en l'amor, però convindreu que una biblioteca no és el lloc ideal per aquesta mena d'intercanvis salivals.

I així, com qui no vol la cosa, qui dia passa any empeny, varen arribar les vacances de Nadal, que per a ell foren llargues i profitoses, a la seva Mallorca estimada, bon vi, amics, la porcelleta rostida, arròs de matances, pa amb sobrassada, torró, nadales, qualque concert nadalenc, festa grossa per cap d'any, regals de reis pràctics, que a partir d'una edat, ja se sap, la pragmàtica li pren el lloc a la il·lusió. I el dia 8 de gener, tornam-hi torna-hi, tren fins a Terrassa i autobús de cap al poble del Vallès disposat a tornar a la biblioteca i amb ben poques ganes d'aguantar adolescents malcriats. En pujar va fer una bona encaixada amb l'home del somriure perpetu, què tal les vacances? Molt bé, i tu? Jo he estat per aquí, ha vengut la meva mare del Senegal, mira que bé, i tant, ningú cuina millor que una mare, i se'n va anar de cap al fons disposat a treure el diari.

Va ser llavors quan la va veure. Era guapa i molt alta i anava acompanyada per un jove d'uns catorze anys, sens dubte el seu germà. Mai no havia vist una africana tan bella, es va dir el senyor X per a si mateix, i quasi no s'ho va creure quan ella i el germà varen anar a seure just al seient del davant. El van saludar amb un respectuós bon dia que ell va tornar d'esma, amb dos segons de retard, perquè el seu cervell, com sempre, ja era vuit pensaments més endavant i va haver de fer un gran esforç per tornar a davallar al lloc que li pertocava.

Ell va davallar, com sempre, davant l'institut, i ella i el germà, per a la seva sorpresa, també. Es varen somriure.
"Som la nova professora d'Història Contemporània" va dir ella i deixà anar un somriure clavat al del conductor de l'autobús. "I aquest és el meu germà, que avui comença l'escola.

"Jo som el becari de la biblioteca, qualsevol cosa que hagi de menester...
"Moltes gràcies.
S'acomiadaren just al peu de l'escala. Ella se'n va anar de cap al pis de dalt, el seu germà de cap al final del passadís i ell a la biblioteca. Suposava que tendria un bon grapat de fitxes per fer i llibres per endreçar dels que haurien arribat durant les festes nadalenques. De fet, el bidell el va avisar.

"Senyor X, hi ha deu paquets per a la biblioteca, vol que els hi porti?
"No fa falta, ja venc jo.
"Ai, gràcies, me fa un mal l'esquena amb aquesta humitat.
"Sí, és que fa un temps horrible" se va sentir a si mateix contestant el jove .
"Perdoni que li faci una pregunta.
"Digui, senyor J.
"Qui era aquella senyora negra que ha pujat l'escala?
"És la nova professora d'Història Contemporània. Per cert, que se n'ha fet de la senyora G, la professora titular?
"Ha tengut un còlic nefrític durant les vacances. Enguany ja no tornarà, està gran i l'hauran d'operar.
"Llàstima, era un encant de dona.
"I tant, de les persones més sensibles que han passat per l'institut.
El senyor X es va emportar els paquets de llibres cap a la biblioteca i es va entusiasmar amb l'olor de paper nou i de tinta que tant el fascinava i que convertia en una aventura nova l'obertura de cada caixa. Els dies anaren passant fins que dues setmanes després va aparèixer una pintada a la façana de l'escola que deia «no volem professores negres ni alumnes negres». Tots els mestres es varen quedar astorats, la pintada havia aparegut un dilluns al matí. La professora d'Història Contemporània tenia els ulls guspirejants, a punt del plor.

I va ser llavors quan el senyor X va demanar una escala al bidell, va pujar-hi amb una galleda i va començar a netejar la façana. Hi va haver aplaudiments per a la seva acció i ben aviat un grapat d'alumnes dels darrers cursos que vivien allà a la vora varen anar a cercar escales a casa seva i se sumaren a l'acció del becari que va davallar de l'escala i va demanar al bidell dos grans llençols. Amb els alumnes més grans els va penjar de finestra a finestra i taparen totalment la pintada. Una vegada penjats varen agafar pots de pintura de colors i els alumnes de la professora d'Història Conteporània varen escriure «Només l'home és un animal irracional quan podent pensar no ho fa», precisament la primera frase amb la qual ella havia iniciat el seu curs. En aquell institut ningú no va escriure mai més res en contra de la professora i del seu germà i en el que quedava de curs el bibliotecari no va haver d'aixecar mai la veu per posar ordre a la biblioteca. Només passava que, de vegades, els que s'hi besaven eren el jove X i la professora d'Història Contemporània.