12/08/07 0:00
TW
0

En Cosme i en Damià eren amics de molt antic, des de ben joves, quan jugaven a amagatalls amb la policia franquista, es reunien en pretensioses «taules democràtiques d'intel·lectuals» com si fos un entreteniment divertit, sense adonar-se'n que, ben sovint, es feien mereixedors de quelcom més que una bufarella multa governativa. Més o menys de la mateixa edat, que ara ja s'acostaven a la seixantena, tenien moltes coses en comú. Qualque vegada s'havia despertat entre ells alguna petita gelosia, frecs de minsa intensitat: ambdós eren poetes i escriptors. I si afegim que eren col·laboradors de premsa escrita amb articles d'opinió i algun assaig de caire cultural o històric a part o banda, ja està dit tot. En Cosme sempre que podia li tirava en cara a en Damià la qualitat superior, de «més talla» dels seus premis literaris, i el seu amic a tothora trobava arguments per discutir-li la fatxendaria. Fadrí i puter en Cosme, casat en Damià, aquesta era una de les seves poques diferències realment notables, la resta, res, fum d'estampa, matisos molt puntuals. Xamba, més que res, en el referent a això dels premis. Més d'un parell de vegades havien fet brometa dels seus respectius noms de pila, per allò dels Sants Metges patrons de Pina, i havien repetit per pa i per sal a qui els volgués escoltar la popular i anònima glosa aquella que diu: «Sant Cosme i Sant Damià/ moriren el mateix mes,/ un que no podia cagar,/ i l'altre cagava demés...» I reien. I demanaven un altre Bourbon. Com que coincidien també en preparació intel·lectual, era molt normal que en algunes ocasions es trepitgessin el terreny, haguessin de compartir les pastures, sense voler o a la força, aneu a saber. A dir ver, mai havien tingut cap topada seriosa, cap brega formal, però algun període de distanciament, morros i mala cara, i ara que es pensa aquest capdefava, sí. Cosa poca, que en breu temps, si no era l'un era l'altre que aprofitaven qualsevol circumstància favorable, una trobada casual pel carrer, per tornar a posar oli al llum de la seva amistat antiga, un sopar, presència compartida a alguna vetllada poètica... I aquí no ha passat res.

Succeí que un mal dia, en Damià, després d'unes setmanes de ai no sé què tinc, uns malestars estranys, no li feia mal res, el que el duia a pensar que no justificaven la visita a cal metge. Tenia molt poca gana, al llit els vespres no trobava positura bona i havia de prendre alguna pastilleta per poder conciliar la son algunes hores curtes..., alguna estona tenia sensació de vertigen, de mareig... Però no li feia mal res, que és el que ell entenia que havia de ser una malaltia així com Déu mana, que justifiqués la visita al metge. Fins que una matinada es despertà amb necessitat d'anar al bany a orinar, i tot d'una que es posà dret sentí que qualque cosa no li funcionava bé dins el pit, es rompia, cruixia, mentre un dolor punyent pujava pel coll i li llenegava de l'espatlló al braç. No arribà al bany. Perdé el sentit al passadís. Sapigué després que havia tingut un greu infart de miocardi amb moltes complicacions, havia entrat en coma i hi havia estat quatre dies llargs, a la UCI de l'hospital de Son Llàtzer. Els metges, amb cara de molta circumstància, digueren a la família que l'estat del pacient era delicat en escreix, compromès en grau extrem..., que farien el que podrien, però no asseguraven res. De tota manera, una mesada després aconseguia sortir del centre hospitalari i retornar al seu domicili, una mica en precari, això sí, i repetia vegada i altra allò de: a casa seva el malalt fa hora per llego, cosa que els familiars més acostats i els amics assentien sense gaire convicció... Déu ho vulgui, deien baixet baixet, quan li observaven aquella color d'oliva de la pell de la cara.

Contra molts pronòstics se'n sortí en bon nom. Passaren els mesos i s'anà reforçant. Dia a dia es veia que la seva evolució anava per bon camí. Cobrà color i coratge, molt a poc a poc però sense parar, evolucionant cap a bé lentament, sense perdre passa. Retornà a les seves col·laboracions al diari, fet que l'ajudà moltíssim a tornar a posar les neurones al seu lloc, l'enteniment més o manco a son centre. Va ser en una d'aquestes visites a la redacció del seu diari per entregar originals, que es trobaren els dos un enfront de l'altre per primer cop després de l'ensurt de la malaltia. Després d'una bona encaixada sortiren de la redacció i anaren a fer un tallat a un bar de les immediacions, parla que parla. Després que en Damià hagués contat detalladament totes les dolences que havia aconseguit guarir o gairebé, i en Cosme enflocat, refregat pels morros els seus darrers èxits literaris i les conquestes femenines especialitat de la casa, i tanmateix certes, acordaren per a la setmana següent, que s'acostava Nadal, fer una sortideta nocturna tranquil·la, a escoltar jazz a un conegut cau dels envoltants del barri de la Llotja, i esmolar la garrova com solien fer un temps, adesiara. I sí, sí. Amb molt de seny i sense fer la mala hora, però, eh? Fet? Fet. Primer anirem a trempar un pa amb oli i tomàtiga a ca n'Elisa, va bé? De primera.

Arribà el dia acordat per la sortida i, talment com havien quedat, en Damià, a les vuit en punt de l'horabaixa es presenta al pis «picadero» d'en Cosme. El sorprengué treballant a l'ordinador i amb cara de no saber a quina hora es trobava. Mirà el rellotge amb una fua i s'exclamà que estava ben segur que havien quedat a les nou, no a les vuit. I que bé, cap problema, que sols s'havia de dutxar i vestir una mica. Fes-ho tranquil, no passa res, fes-ho, home, fes-ho, i jo mentre fullejaré aquestes revistes de damunt la tauleta.

Mentre en Cosme es dutxava, en Damià fullejà una revista Sapiens i la deixà, ja l'havia llegida a ca seva, ell també la tenia, començà a entrellucar un article de Joan F. Mira a El Temps, passà revista al prestatge de les novetats de creació literària adquirides pel seu amic..., fins que afinà l'ordinador amb la pantalla de l'escriptori farcida dels diferents logotips de les carpetes que hi tenia instal·lades... Un d'ells li deixondí l'atenció, la curiositat, sense cap motiu especial a priori. EL CONGELADOR, posava, així, tot en majúscules. No ho pogué evitar, el corcó de la curiositat era massa potent, hi va fer doble clic al damunt. Comparegueren una vintena de subcarpetes... Projectes de poemes, esbossos d'articles fallits... I un títol que el deixà clavat al seient, paralitzat, enrampat, quasi sense alè: EN LA MORT D'EN DAMIÀ FELANI. Buf, hòstia, cony, quin ensurt! Ho tornà a llegir, i sí, efectivament, ho deia! Tan eficient i pragmàtic com sempre, en Cosme havia escrit exactament i amb puntualitat exagerada la necrològica d'en Cosme i, en no haver succeït allò, per altra banda quasi previsible aquells dies de mala recordança, havia procedit a guardar el text dins «el congelador» perquè dormís una sesta i poder ser utilitzat en propera ocasió, quan es donés de veritat el seu òbit. El dit índex hi anà tot sol, de manera gairebé automàtica clicà damunt el títol i comparegué el següent escrit, doble espai, lletra tamany 12 tipus Bookman Old Style, un poc més de mitja pàgina: «.- EN LA MORT D'EN DAMIÀ FELANI.
Amb vertader sentiment ens hem assabentat avui d'una mala notícia: la sobtada defunció, el traspàs del nostre amic, el poeta i escriptor Damià Felani. Tenir coneixement de tan infaustes noves, mai és plat de gust, i molt menys tractant-se d'un company de tota la vida. Molts moments de gaudis compartits, nits de copes i hores d'escarades, un temps, per la democràcia i les llibertats..., per la civilitat en línies molt generals els darrers lustres. Hi ha que dir sobretot que, malgrat el seu reconegut saber estar i els suficients recursos idiomàtics de la seva literatura, no era home d'una formació intel·lectual gaire profunda, i molt sovint traspuava aquell voler ser però no arribar, la manca de preparació adequada per arribar a segons quines cotes de selecta qualitat. Tanmateix he de dir també que, malgrat pràcticament totes les seves premisses literàries eren molt discutibles, alguna vegada havíem coincidit en plantejaments concrets de qualque poemari, en el qual amb una destresa notable, expressava quotidianitats de la pagesia, subjectivitats amb una certa gràcia. Un escriptor manyós, però un poeta de circumstàncies. De tota manera la seva obra literària, malgrat l'extensió considerable, dubto molt que hagi aportat alguna cosa de vertadera alçada a la nostra cultura. Si no s'hagués dedicat a l'escriptura, la literatura nostrada no hauria sofert cap entrebanc d'importància. Així i tot, era un amic antic, ja ho he dit abans, i per això mateix em dol molt la seva pèrdua irremeiable. De cada dia en quedem menys d'aquella generació que, malauradament, vàrem haver de conèixer els dolorosos efectes de les porres dels «grisos» devers el costellam. Sens falta vull fer arribar el meu condol a la seva vídua, na Miquela, i també als seus fills i demés família. Que puguem pregar molts anys per ell. Adéu, Damià.»

En Damià quedà de pedra. No donava crèdit al que havia llegit, no ho acabava de pair encara, així, tanta sorpresa. Al seu cervell li costà un parell de minuts processar adequadament la informació rebuda de manera tan inesperada. Tornà a deixar l'ordinador així com l'havia trobat. S'assegué altre pic al sofà de les revistes i n'aguantà una amb les mans, però ni tan sols veia les lletres a causa de l'estupefacció que li havia produït aquella lectura de la seva necrològica, i més que res pels termes, els qualificatius, les devaluacions de la seva persona i la seva feina que s'hi expressaven. Ja no se sentia rajar l'aigua de la dutxa, el que feia pensar que en poc temps en Cosme s'entregaria clenxa feta i a punt de partida. Tingué el que li assemblà una bona idea. Es tragué el telèfon mòbil, marcà el número de ca seva, i en veu molt baixa digué a la seva dona que el cridés en cinc minuts. Què passa? Hi ha res de nou? No passa res, tu fes-ho.

A la fi l'amic Cosme s'entregà a la sala d'estar amb el seu millor conjunt, americana blau marí, corbata retxada de vermell i negre, i pantaló clar. Anava tot pinxo, com era la seva especialitat. Apa, ja estic, podem partir. Anem doncs. Quan baixaven l'escala, abans d'arribar a l'últim replà sonà el mòbil d'en Damià. Sí? Síii...? Oooh! Sí. Sí. Ara mateix venc.

Què hi ha res de nou? Home, sí, Cosme, que se'ns ha fotut la vetllada..., na Miquela, que ha tingut un còlic de qualque cosa que ha menjat i no li ha caigut bé, i és millor que no estigui tota sola. Em sap molt de greu, Cosme, però hem de suspendre la sortida d'aquesta nit... Mala sort, tu, ens ho haurem de perdre. Bé. Bé. Que allò primer, és allò precís, fotre, clar que sí.. Que sí, que sí. Au, ves-hi aviat i ja quedarem per un altre dia. Fes-li un petó de part meva, a na Miquela, i que no sigui res. D'acord, Cosme, ja ens veurem. Bona nit. Bona nit.

En Damià s'allunyà abatut per la clara consciència del moment decebedor que acabava de viure. Maleint la fel del cor d'en Cosme, però així mateix conhortat amb la idea que, mai és notícia xereca descobrir la flor de la veritat. Acabem!, va dir en veu alta, escampant amb la mà dreta boires inexistents.

Gabriel Florit