Història de pesca

En aquest club nàutic de la badia de Palma cada any se celebra un concurs de pesca esportiva en el qual solia participar bona part de la flota de pescadors aficionats del club que des de dies abans preparaven els seus ormeigs amb la perícia de qui ha d'anar a la captura de la peça que li doni el títol, i en conseqüència el dret a bravejar fins a la màxima competició de l'any següent.

Però per evitar situacions desagradables com les ocorregudes en anys anteriors, aquell any es va decidir instal·lar un sistema de control de posicions de tots els vaixells des del club nàutic que tenia com a abast tota la badia de Palma, escenari del concurs i de la qual no es podia sortir. Era motiu de desqualificació la sortida de les aigües marcades i el contacte amb qualsevol altra embarcació. També, just abans de sortir de port, es feien inspeccions exhaustives a bord per evitar que s'embarqués peix congelat amb la intenció de fer-lo computar com a pesca del dia. Que coses més rares es veuen en un concurs de pescadors.

Aquell any hi havia un inscrit nou, un jove de vint-i-pocs anys que havia comprat un iot de pesca molt ben equipat. Tenia onze metres d'eslora, una bona cabina interior, molta capacitat en els dipòsits de combustible i un bon espai a la banyera per dedicar-se a la pesca. No era un iot nou, ja tenia els seus anys, però era ideal per a la pràctica d'aquell esport. La nau es deia Pilar, en un clar homenatge del seu propietari a l'Ernest Hemingway, per qui sentia una veritable passió.

Tant el patró Mateu com el patró Sebastià, ambdós situats en la seixantena, ambdós reconeguts campions de dòmino, contemplaven com el jove netejava la coberta i posava a punt el motor.

-Mira-te'l es xitxarel·lo, per ventura se pensa que té qualque cosa a fer en el concurs.
-A mi me sembla que aquest l'únic peix que ha vist en sa vida és el que venen a plaça.
Els dos homes esclafien a riure, ara un, ara l'altre, segons qui dels dos estigués ocupat en la xarrupada a la copeta de Canya Valls, d'aiguardent o d'herbes seques, que les dolces són per les dones; o segons quin dels dos estigués pegant la calada del caliquenyo, que empudegava la sala del club social, on cap president no s'havia atrevit a imposar la normativa en matèria de consum de tabac.

A la conversa se li afegia de tant en tant el patró Lluís Vasques, fill de portuguesos, i el patró Miquel, habituals de la partida de dòmino els dissabtes horabaixes, feines fetes, barca neta i peix amagat, repartit, regalat a la família i congelat si la jornada havia estat bona, cubells de peix que sortien del fons de la cabina, ben compost i maco; un punt de tristor i queixa «això ja no és el que era, la culpa és d'aquests putes cabrons dels velers que espanten tota la pesca», i pedaç per evitar les mirades indiscretes sobre un cubell escarransit si la jornada havia resultat nefasta. Renou de fitxes de dòmino i converses sobre peixos impossibles, xernes de cinquanta quilos, tonyines que ni es poden pujar a bord... un cant a la joventut ja perduda de forma irremeiable.

Per això el jove del Pilar, a qui varen veure treballar de forma admirable per convertir el seu vaixell en un dels més perfectes i endreçats de la flota, els provocava tantes d'enveges. Era el record de la seva joventut perduda. Però així i tot eren amables quan se'l trobaven al bar, al restaurant del club menjant un menú de dissabte després d'haver sortit a provar la seva nova adquisició, o durant les nits on al local social es passaven els partits de futbol. A poc a poc, aquells quatre homes anaren sabent que el propietari del Pilar es deia Tomeu i que havia comprat el vaixell amb els diners que li havia deixat en herència una tia rica anglesa. Ell havia estudiat a Cambridge filologia anglesa i ara estava fent una tesis doctoral sobre Hemingway i els paisatges marítims i nàutics de la seva obra.

Cap dels quatre homes no havia llegit res del genial escriptor americà, però tots ells havien vist El vell i el mar i la consideraven una pel·lícula extraordinària que reflectia a la perfecció la lluita èpica amb el mar. «De totes maneres, el llibre és molt millor que la pel·lícula», havia sentenciat el jove, que els havia obert el cuquet de la lectura. A poc a poc, les enveges del principi havien deixat pas a l'estima, i molt més quan varen comprovar el respecte que els manifestava aquell jove que tenia una altra fixació, saber-ho tot sobre els taurons, un tema tabú entre la flota, es considerava que donava mala sort parlar-ne, que no era gens adequat cridar el mal temps. Qui més qui manco tenia alguna història per explicar, gairebé sempre la mateixa, un grapat de tintoreres envoltant una petita llanxa per devers el cap Blanc, un tauró pescat feia més de vint anys per companys d'altres ports esportius... però ningú no en deia res amb certesa.

I així va arribar el dia del concurs. Totes les embarcacions varen ser revisades i sortiren per la bocana del port a les set en punt del matí. A partir d'aquí se dispersaren per la badia. En total hi havia quaranta-set vaixells participants, llanxes de tot tipus i mesures, llaüts, motores, algun iot de pesca... El Pilar, acabat de llustrar i de netejar pel Tomeu, que tenia aquella mania d'ençà que havia comprat la nau, brillava amb llum pròpia a l'alba. Ràpidament es va dirigir de cap a la part més externa de la badia, una zona d'aigües d'uns cent-vint metres de profunditat abundoses en pesca de qualitat. O això deien els entesos. El Tomeu sabia que aquesta era la manera més ràpida de trobar una zona poc transitada. Qui més qui manco tenia les seves pesqueres ben assenyalades sempre a prop de la costa, llocs on havien fet extraordinàries captures i que se reservaven per a dies com aquells. El concurs establia dues modalitats de premis: el premi al peix més gran i el premi al major nombre de quilos de peix capturats. Molts anaven a per aquesta segona modalitat, perquè del que realment passaven gust era de tirar la canya o el volantí i notar l'estrebada del peix quan pica, hissar-lo a bord i col·locar-lo a les caixes per a la pesada. Evidentment, tots confiaven en atrapar algun bon peix per competir a l'altra categoria, però sabien que treure la peça major era una qüestió de sort i aconseguir el premi al major nombre de quilos una qüestió de perícia.

Els quatre patrons varen començar de forma desigual la jornada. El Mateu va arrencar de forma espectacular i a les vuit i vint minuts ja havia pujat a bord seixanta peixos, un per minut. Eren petits, peix de roquer, però tot comptava en aquell concurs. El Sebastià havia tirat la fluixa només sortir de port i havia pescat dos verderols i en arribar a lloc va començar a treballar amb regularitat i mètode. El patró descendent de portuguesos no estava tenint sort, però tenia paciència i sabia que si aguantava una mica i no es desanimava podria acabar caçant aquells peixos més dormilegues. El patró Miquel havia invertit bona part del seu temps en grumejar i ara començava a obtenir bons resultats.

El Tomeu, per la seva banda, s'havia torbat gairebé quaranta minuts per arribar a la zona de pesca i les següents dues hores es va dedicar a llançar per la borda de forma sistemàtica una carnada formada per una barreja de sang de tonyina, sardines escapçades i restes de la carnisseria que tenia el seu germà. Després va enganxar dos grans bocins sangonosos de tonyina a cada una de les dues canyes amb rodet elèctric que tenia al curricà i es va decidir a esperar.

A les deu i mitja del matí, just quan el Tomeu havia llençat l'esca per la borda es va rebre un avís del club nàutic que anunciava un comunicat urgent del servei de meteorologia advertint de l'arribada d'un cap de fibló que s'havia format entre Cabrera i Mallorca i que es dirigia a la badia. Recomanaven a tothom que enfilés cap a port. Hi va haver renecs, especialment per part d'aquells als qui la jornada els estava essent favorable, però tothom va obeir. Manco el Tomeu, perquè en el precís instant en que estava pensant en posar rumb a Port va ser quan va veure com una de les canyes del curricà, acer inoxidable de gran resistència, patia una sotragada brutal. A la fi li havien picat. El Tomeu sabia que aquella seria una lluita llarga. Va emproar en direcció de cap al club nàutic, va preparar dos arpons que encara no havia estrenat i es va disposar a una lluita ferotge amb l'animal que havia capturat. Primer li va allargar tot el fil de pescar també d'acer que tenia la canya, després el va anar cobrant a poc a poc mentre el cel s'anava enfosquint. Després li va donar un altre cop espai al peix, amb l'objectiu de cansar-lo, i després va anar recollint. Així fins a tres vegades mentre el cel era negror tancada i la totalitat de la flota ja era a port. Rebia avisos del club nàutic però estava massa enfeinat amb el seu peix com per poder acostar-se a la ràdio i contestar-los.

I de sobte va arribar el cap de fibló. El Tomeu s'havia lligat a una cadira de coberta i estava disposat a aguantar el que fes falta. Per sort foren només deu minuts, però en aquells deu minuts va tenir la sensació que se li venia a sobre tot el mar. El cap de fibló va passar a més de cinc-cents metres de la seva embarcació, però en va notar tots els efectes, va fer dues giragonses, es va mullar, va ploure tant que se li va trencar un petit tendal i va patir vents fortíssims. Ni tan sols podia cridar per por que se li desencaixàs la mandíbula. Per sort allò també va desorientar al peix que havia capturat i quan tot va haver acabat la lluita amb ell va ser molt més senzilla. Al cap de mitja hora ja el tenia a tocar de la nau. Va ser llavors quan va treure els dos arpons i els va llançar amb perícia. Ara ja veia el que havia capturat, un magnífic exemplar de tauró blau que devia fer prop de quatre metres de longitud. Va llançar el primer arpó i el va tocar en tot el cos. Va llançar el segon, que es va enfonsar prop de l'ull. La bèstia es va deixar de moure a l'acte. Després, amb un complicat sistema de politges el va poder hissar fins a la part posterior de la barca. Llavors, només llavors, va descansar. Va obrir una cervesa i se la va beure goludament. Va posar els llums i va contestar els missatges.

-Perdonau, amb el cap de fibló no em funcionava la ràdio. Estic perfectament, en mitja hora seré a port. " Hi va haver aplaudiments i alleujament a la torre de capitania del port.

Quan va entrar hi havia una gernació que l'esperava. El varen veure fer una maniobra diferent i dipositar el tauró sobre el terra del moll. No hi havia dubte que aquell jove havia guanyat el concurs de pesca. Hemingway n'estaria orgullós.