La conquesta de Buda (1686)

Un exèrcit polonès, dirigit per Joan Sobieski, amb l'ajut de saxons, bavaresos i imperials derrota els turcs a Kahlenberg i allibera així la ciutat de Viena i força l'enemic a abandonar Àustria. Prossegueix la guerra i un any després Àustria, Polònia i Venècia signen, sota els bons auspicis del Papat, les condicions d'una «lliga santa contra l'Imperi Otomà. Dos anys després Polònia recobra Podòlia i Ucraïna occidental i les tropes imperials, sota el comandament de Charles de Lorraine, s'apoderen de Buda (Budapest) i els otomans es fan enrere. Així i tot, l'any següent, pateixen la gran derrota de Mohàcs i les banderes de Charles de Lorraine continuen victorioses cap al sud-est. Tal és l'empenta que els turcs surten el 1688 de Belgrad i de Transsilvània. Llavors, el 1697, Eugeni de Savoia, al front d'un exèrcit imperial, venç els turcs a la vora del riu Tisza i allibera la vila de Zentha. El 1699 els otomans es veuen obligats a signar la pau de Karlowitz, segons la qual perden Hongria, Dalmàcia, Morea i Podòlia. Això suposa la fi de l'hegemonia turca a l'Europa meridional. Un combatent d'aquella guerra era el noble cavaller Salvador d'Olesa i Zaforteza, puix que «havia pres part com a voluntari en la conquesta de la ciutat de Budapest, en la qual moriren molts de soldats cristians, i en tornar a Mallorca, viu i sa, visità la Verge de Lluc, i en penyora de gratitud li deixà el casc que portava quan va explotar una mina que el féu botir en l'aire, sens fer-se mal». Aquest exvot fou doncs dipositat en el cambril de la Mare de Déu de Lluc per perpetuar aquesta història èpica, entre d'altres, afegida a altres relats i llegendes. D'aquestes darreres, les més populars són «El salt de la Bella Dona» i «El nin d'Eivissa». Aquella es refereix a un carboner que per consell del dimoni dubtà de la fidelitat de la seva esposa i tanta fou la gelosia, amb gran tortura suportada, que determinà matar-la. Aprofità, per a fer-ho, una anada a Lluc a peu, de manera que en arribar al pas del Grau, lloc d'un paorós precipici, l'estimbà d'una empenta. Tanmateix, en entrar a l'església del santuari trobà la seva muller, sana i estàlvia, agenollada en silenciosa pregària al davant de la Mare de Déu. Aquella altra tracta sobre un matrimoni eivissenc que després de molts precs a la Verge llucana aconseguí finalment un fill. Plens de goig s'embarcaren per tal d'anar a Mallorca i presentar-lo a la seva benefactora. Estant a bord, el nin es posà a jugar damunt coberta i en un descurat moment caigué a la mar. Malgrat els esforços dels mariners va desaparèixer entre les ones i els pares, carregats de pena, es presentaren tanmateix als peus de la Mare de Déu de Lluc. De sobte, com podem imaginar, apareix el fill, ple de vida i alegria, sota les voltes del temple i en abraçar els seus pares els diu que aquella Verge l'ha tret de les aigües. Però si retornam als exvots, descobrirem encara més històries, com la d'un mercader genovès anomenat Agustí Doria (1571), un mariner francès que havia nom Philippe Bartélemy o un noble senyor florentí que es deia Sebastiano Parigi.