Publica Vicente Vlasco Ibáñez la seva novel·la Entre naranjos,
on descriu amb tot detall i bella evocació l'horta del tarongerar
de la Ribera, entre Alzira i Carcaixent. Una novel·la que
«mallorquineja» malgrat la distància. No oblidem que encara avui, a
Alzira, hi ha un carrer dedicat al comerciant Arbona, natural de
Sóller, i que en aquells municipis són també molts els descendents
de sollerics que allà s'establiren per dedicar-se al negoci de
l'exportació de tals fruits a França, Bèlgica, Suïssa i Alemanya.
Però no és aquesta l'única coincidència.
N'hi ha una altra i es refereix a la Mare de Déu de Lluc. I és
que la «moreneta» és també la patrona d'Alzira i allà, sobre una
muntanyeta, hi té el seu santuari. Per això Blasco fa dir a un dels
seus personatges, un ermità que habita el petit monestir: «Entri
vostè, senyoreta, i li mostraré la Mare de Déu, sap vostè? la Mare
de Déu de Lluc, la legítima, la que va venir ella sola des de
Mallorca fins aquí. Allà, a Palma, es creuen tenir la veritable
imatge. Però... Què en saben ells? Els fa ràbia la idea que Nostra
Senyora prefereix Alzira i aquí la tenim, provant que és la
veritable amb els portentosos miracles que realitza...»
I afegeix el narrador: «Obria la porta de la petita església,
fresca i ombriva com un celler, mostrant en el fons, aficada en un
altar barroc d'or apagat, la petita imatge amb el mantell buit i la
cara negra. El bon home recitava apressadament, com aquell que s'ho
sap de memòria, la història de la imatge. Era la Mare de Déu de
Lluc, la patrona de Mallorca. Un ermità vingué fugint d'allà no es
sap per què: tal volta per algun atac de sarraïns d'aquella època
de guerra i destrucció, i per salvar la Verge de profanacions, la
dugué a Alzira, edificant aleshores aquell santuari. Arribaren
després els de Mallorca per restituir-la a la seva illa; però com
la celestial senyora havia agafat gran estimació a Alzira i als
seus habitants, retornà volant sobre la mar sense mullar-se els
peus; i els balears, per tal d'amagar aquesta feta, tallaren una
imatge igual. Tot això era cert, i com a prova, allà estava el
primer ermità soterrat al peu de l'altar, i allà la Verge, amb la
seva careta negra a conseqüència del sol i de la humitat de la mar,
que l'ennegriren en el seu miraculós viatge. La senyora escoltava
el bon home amb un lleuger somrís; la seva donzella parava l'orella
amb por de perdre alguna paraula de la llengua local, entesa a
mitges, i els seus grans ulls de pagesa crèdula anaven de la imatge
al narrador, expressant la seva admiració per tan singular
miracle.»
MIQUEL FERRA I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.