Berard visita Alcúdia (1782)

Alcúdia és el seu passat romà. La vila que es va anomenar Pol·lèntia que encara avui, mercè als excavadors, encara ens mostra la cara amable dels seus fonaments, vora la ciutat. O del seu teatre clàssic, entre la població i el seu port. Es també el recinte de les seves muralles, medievals i renaixentistes, en bona part conservades. Els arqueòlegs hi han trobat bronzes, mosaics, marbres, ànfores, escultures i joies que són el patrimoni testimonial d'una urbs romana molt important en aquella època, el segle primer abans de Crist. Del perímetre fortificat posterior, Alcúdia conserva també les belles portes de Sant Sebastià i Xara. Fidel a la noblesa i a l'Emperador durant la guerra de les Germanies, rebé de Carles I el títol de «ciutat fidelíssima» i des de llavors, el seu escut porta l'àguila imperial dels Àustries. Però tal volta el més curiós siguin les nombroses finestres dels casals antics fetes en estil renaixentista, segles XVI i XVII. Aquestes peces d'una arquitectura més o menys senyorial que es decanta de les construccions rurals de la tradició catalana aragonesa, tan estesa en tota la nostra part forana, i ens mostra motlures rectangulars, flanquejades per columnetes o pilastres greco-romanes, que es coronen, a la seva zona superior per un dintell o arquitrau treballat en forma de frontó triangular o corbat. Ben sovint, els fusts de les columnetes s'ornen amb relleus antropomòrfics o zoomòrfics, relleus geomètrics, motius florals... i tot aquell llenguatge hel·lènic altament imaginatiu format per greques, meandres, palmetes, roses, oves, ous, perles, volutes, dentallons i gotes. Un passeig per aquesta petita ciutat «clàssica i classicista» ens duria llavors a recórrer, sense presses, l'església parroquial, primitivament gòtica i reformada en neogòtic del XIX, la capella de Santa Anna, del segle XIII, el museu que la fundació Bryant va instal·lar ambles col·leccions arqueològiques que provenen de la necròpolis de Son Real a Ca'n Picafort (monedes, ceràmiques, armes, inscripcions funeràries...) així com de les mateixes excavacions de Pol·lèntia. També la biblioteca de Ca'n Torró, l'Ajuntament i molts racons urbans que han de despertar, ben segur, la curiositat del visitant. I visitant de qualitat era, l'estiu del 1782, l'escriptor, i més que escriptor, erudit, Jeroni de Berard, el qual en feia així la descripció: «La ciutat, encara que petita, conté 260 cases i uns 30 carrers ben disposats i poc poblats. Dels quals, encara que estrets, el primer que es troba és el Reial o Major que ofereix aquest espai més i segueix quasi igual fins a la porta de Xara, 672 passes fins la de Palma, que és el major diàmatre de l'interior d'aquesta ciutat. Més enllà de la meitat d'aquest carrer hi ha la plaça Major en un breu espai. Quelcom abans, dues cisternes públiques. I abans, hi ha la nova plaça, per a les fires, de tres vares d'ampla i quelcom més de llarga. Un poc abans es troba la caserna d'infanteria i més cap aquí la de presidiaris.